Fa pocs dies, lluny de casa, donava voltes una vegada més sobre el tema del silenci i la seva incidència en les persones. En general donem poc valor al silenci, les hores de silenci que permeten i propicien la reflexió. No el trobem el silenci, no hi és el silenci en les grans ciutats i potser tampoc en les ciutats mitjanes ni en les petites. I a casa…no ho sé, cada casa és un món. La família, les preocupacions, el mòbil, els compromisos… Quasi hem oblidat el silenci.
I arran d’aquests pensaments recordava algunes estones viscudes en les quals el silenci es fonia en la música de la sardana. Recordava una ballada d’un capvespre d’estiu en un llogarret garrotxí de mitja muntanya que, per aquelles coses del Sants Patrons, celebrava la festa major. A redós de la vella església de pedres patinades per les pluges i els vents de vàries centúries, una cobla de músics vells. El paper de les partitures groguejava i se li vèia, com a les pedres del campanar de l’església, la pàtina del temps. Vaig llegir-hi Per tu ploro i en els primers compassos dels llargs la tenora cantà Adéu rosa d’abril, adéu rosa estimada, demà lluny…
Excepcionalement no vaig entrar en cap de les tres rotllanes que ballavan des del principi. Vaig romandre quiet, mirant i no mirant, escoltant. La tenora va continuar cantant sobre el ritme de tresets tocat per les dues trompetes amb sordina, No ploris no, no ploris gaire…Et marciria el pas de l’aire…La lletra ja la sabem, naturalment. Però aquell dia jo escoltava amb el cor, atentament, aquelles notes escrites per Pep Ventura fa tants anys i vaig "sentir" el silenci. El silenci fonent-se en aquella música tan excelsa. I aleshores sentia, també, la veu d’una pàtria, d’un país.