He arribat aquesta nit a Catalunya. Ja sóc a casa i malgrat les poques hores que han passat m’adono que tot segueix igual. El gat i el gos són els mateixos que abans de marxar i estic segur que trobaré el país i la gent en la mateixa situació; si fa no fa igual. En certa manera això és bo, en tant que pot signficar que no hi ha hagut empitjoraments significatius. Jo personalemnt (per si interessa a algú)em sento bé, després de deu dies de descans amb bona companyia. N’ha sorgit un personatge, la Katty, un breu perfil de la qual l’ofereixo a continuació per si algun amable lector internauta em vol ajudar a perfilar-ne el seu futur.
Les paraules?, preguntava jo responent a aquella veu. Amb la Katty, quines paraules? Ara la guaitava des del camí com anava baixant entre el rocam pel corriol estret. A la petita cala es despullava parsimoniosament disposada a banyar-se molta estona fins avançada la posta, a l’hora que ja fosqueja i l’horitzó es tenyeix del color de les violes. Després es vestia i pujava lleugera entre les roques per a trobar-me en el camí ample que careneja els espadats entre els aladerns i les avellanoses. La Katty sortia del camí ample i s’endinsava pel bosc pla .Jo la seguia saltironejant per a evitar les esgarrinxades del garrics.
Jo la seguia sempre la Katty. Era allò que encara em quedava. No havia marxat. Encara. D’un temps ençà representava una part essencial de la meva vida. La Katty i els seus silencis! La seguia i caminàvem junts fins a la casa de pedra. Ella preparava la sopa i menjàvem en silenci. Amb el llenguatge de les mans que ella m’havia ensenyat li explicava que calia cumplimentar els fulls de l’empadronament i lliurar-los a l’Administració. Somreia. Somreia d’aquella manera tan trista, tan entendridora; amb el seu somriure relativitzava la importància que puguin tenir les coses, els papers. Li serrvia el te molt ensucrat i l’acotxava. Entre els llençols, perfum d’espígol, ens besàvem…