Moises Queralt Bernadas, Bloc

I arran de l’informe alguns medis han qüestionat l’eficàcia del professorat apuntant la necessitat d’un "reciclatge". Em sembla que a l’hora de valorar tot això hom de tenir en compte que en els bons resultats acadèmics d’un alumne hi concorren dos factors, la família i la societat, que si no hi coadyuven correctament la feina dels professors resta molt perjudicada. Això no opta perquè pensi que la feina ben feta dels mestres i professors sigui fonamental.

La feina ben feta…. Aquesta reflexió m’ha retornat a la memòria alguns records i experiències.
Un paleta, una dependenta i una senyoreta.
Ja fa molts anys  coneixia un home que era paleta. Sempre era requerit per a les feines delicades, com és  la de col·locar rajoles de valor als museus i a les cases. A tal de consell em repetia insistentment, Les coses s’han de fer ben fetes, si cal poc a poc, però ben fetes. Algunes persones encara em parlen avui, després de tants anys, d’aquest paleta, la seva bonhomia i la seva excel·lència professional.

Un bon dia em vaig llevar amb la dèria de cuinar un pollastre a la cassola al gust del romaní perquè havien de venir a casa a dinar uns amics i volia quedar-hi bé. El pollastre al romaní és excel·lent; afegiu-hi una mica de suc de llimona. Les botigues del meu poble eren tencades i vaig pensar de comprar el pollastre al mercat municipal d’un poble veí. La parada era de carn de vacum i pollastre. Posi-me’n un de grosset, vaig demanar a la dependenta. I aleshores davant dels meus ulls es va produir la màgia d’un espectacle de mim, braços i mans de ballarina amb guants de plàstic. Una delicadesa i perfecció extraordinàries. Els talls petits, perfectes, sense penjarolles ni pells sobreres.

La senyoreta. Quan jo era un noi aquest nom servia per a designar totes les dones que es dedicaven a l’ensenyament. Ara no. Pero ara en veig una de senyoreta, de tant en tant quan tinc l’ocasió de portar o recollir un nen de la seva escola bressol, que és una meravella observar-la. Jove i seriosa. Amatent a qualsevol moviment dels nens. Reconvenint, consolant, organitzant. Sempre tranquil·la. Sense fer gaire renou.

Penso que per a molts treballadors la feina s’ha convertit en una obligació feixuga.  Una qüestió de tipus pràctic i inevitable. Jo faig una feina determinada en un horari establert i a canvi rebo la remuneració pactada.

Una actitud davant del treball tan allunyada d’aquella reflexió que feia Pompeu Fabra,  Cada cop de martell, cada passada de ribot, fes-ho com si el món en depengués. Perquè en depèn, creu-ho.