Arriba un moment en la vida d’un home (o d’una dona) que determinades coses, que en la joventut no hi hem donat massa importància, es converteixen en un ritu d’obligat i agradable compliment.
Que les fem com un veritable ritual, en solitari, sense que calgui la presència de ningú. Un d’aquests rituals és la cobertura del tió de cara al Nadal perquè s’escalfi bé i cagui en abundància. Jo l’haguí de complir a principi d’aquesta setmana perquè ahir quan arribés el personal afectat veiés que les coses, enguany, les portàvem amb la mateixa correcció de sempre.
Vaig ageure al costat de la llar de foc un tros de soca de xop de diàmetre considerable i el vaig tapar amb el sac de sarja que guardo d’un any per altre. Quan divendres va arribar la nena va dir, Guaita, el tió ja s’escalfa.
Jo l’haguí de complir. La primera persona del singular del Pretèrit Perfet. Tan absolutament oblidada! Però com que a mi m’agrada l’empro alguna vegada. Molt de tard en tard per ajudar a que no s’acabi de perdre del tot. Almenys en el lleguatge escrit. Aquests dies repassant algun d’aquests blogs, l’he trobat! L’havia escrit algú de les terres valencianes on roman encara amb una certa habitualitat. Com expressió viva. No com jo, que quan l’escric em fa l’efecte que col·loco una peça de museu.