Ahir vaig fer el pessebre. És una mica aviat, jo ho sé. Però ho tenia posat al cap. Per demés la setmana vinent, que dijous s’escau Santa Llúcia, estaré per altres afers. També volia que aquest cap de setmana quan em vingui a veure la Vinyet (tres anys i mig) ja hi hagués el pessebre fet. En tindrà una bonica sorpresa i, enguany, ja podré explicar-li alguna coseta del Nadal. Estava a mig fer, la molsa per terra, tot fet un desori i van trucar a la porta. El timbre amb insistència i cops a la vidriera. Era el pintor Sadurní Pons que, actualment i desoïnt els meus consells, es dedica a escriure més que no pas a pintar.
El pintor Pons de tant en tant em visita per a xerrar una estona. No està mai quiet i mentre parlem camina per la sala, després s’asseu al sofà, es torna a aixecar, guaita els dos quadres qui li tinc penjats (una aquarel.la abstracta que a mi m’agrada molt i l’original d’un dibuix a la ploma que va fer per a la portada del meu llibre de poemes
Quadern de Pierola). Però ahir no, ahir va estar-se un quart d’hora i va marxar. Li havia dit,
Pons avui no puc estar per a tu, estic fent el pessebre que no ho veus? I ho va entendre. Va deixar tres exemplars del setmanari local i se’n va anar. Vaig continuar treballant i a l’emissora de música clàssica que tinc connectada a perpetuïtat feien un programa dedicat a Amadeu Vives amb motiu del setanta-cinquè aniversavari de la mort del compositor català.
És un personatge que em resulta simpàtic, ultra l’indubtable mèrit com a compositor. La seva còrpora, les seves barbes, la seva vida. I potser també perquè va néixer tant a prop de casa meva. A deu mints en cotxe. Amadeu Vives va néixer a Collbató en una casa en la qual actualment hi ha una placa que commemora i perpetua l’esdeveniment. De tard en tard m’hi deixo caure a Collbató. Per a fer una passejada, llarga fins al Bruc, entre pinedes i oliverars. És un passeig còmode, bon camí i pla. Una mica llarg. Després de passar per les masies de Can Jorba i la Vinya Nova, de cara a Ponent i deixant a la dreta els costers montserratins, arribo al Bruc, faig una queixalada i me’n torno. I aprofito per a llegir una vegada més la placa d’Amadeu Vives.
L’Emigrant. Van posar l’Emigrant a la ràdio. La cançó d’Amadeu Vives que posteriorment el mestre Zamacois va arranjar per a tenor i orquestra. En un registre històric d’Emili Vendrell. El poema de Verdaguer,
Dolça Catalunya, Pàtria del meu cor
quan de tu m’allunyo
d’enyorança em mor.
Ara els catalans no emigrem. Més aviat el fenòmen migratori se’ns esdever a la inversa. L’enyorança, ara, és per una Catalunya rica i plena.
Dolça Catalunya, pàtria del meu cor.
Versos de Verdaguer. Tristos, romàntics, renaixentistes. I tant actuals!