Les presidencials franceses

París. Tot i que la jornada de reflexió és demà, els principals candidiats a les eleccions a l’Elisi van fer ahir els seus mítings finals de campanya. Avui, els equips s’esforcen per fer arribar els últims missatges que puguin convèncer el percentatge d’indecisos, que se situa – segons les enquestes- entre un 14 i un 20% de l’electorat. Qui més feina té en aquest camp és Ségolène Royal. La candidata socialista, gran esperança del canvi durant la precampanya electoral, ha anat veient com la seva estrella s’apagava al ritme que el centrista François Bayrou se li acostava i que Sarkosy despuntava en el primer lloc. Però, on ha quedat aquella febre pro-Sègolène que va travessar fins i tot les fronteres de França? Segons alguns analistes, no ha existit mai i és una prova més de la força dels mitjans i, sobretot, de l’influència que els sondejos tenen a l’Hexàgon.

Conscients de la fragilistat de la candidata socialista, diversos mitjans afins al PS (Le Monde i Libération, en especial) intensifiquen avui també el seu discurs pro-Ségolène i situen la batalla no entre Royal i Sarkosy sinó entre l’esquerra i el centre.  A dos dies de les eleccions, Libération dedica bona part de l’edició del dia a comparar els programes de Royal i Bayrou per destacar els aspectes menys socials i més neoliberals del candidat de centre i plantejar, en l’editorial, un escenari d’incertesa si el socialisme no arriba al segon round. Una aposta periodística que recorda la portada d’El Periódico davant les eleccions de 2003 en què contraposava la victòria socialista de Maragall a un suposat "experiment nacionalista" de Mas i Carod. Com a mínim, en aquest cas, els rotatius francesos deixen clar què és opinió i què informació…

En tot cas, aquest suport dels mèdia d’esquerra no se sap si serà suficient per fer que Royal passi el test de diumenge. Lluny de contrarrestar l’imatge erràtica, d’improvisació constant i de discurs buit de contingut, Ségolène ha fet una campanya a remolc del discurs de la dreta i on no ha estat capaç d’imposar un programa propi i diferenciat. Ahir, en el míting final a Tolosa – amb la presència de Zapatero que, com recullen diversos mitjans avui, va fer tot el discurs en castellà- va tornar a plantejar propostes de caire identitari (com el foment de l’himne i la bandera nacional) per contrarrestar els missatges de Sarkosy.

A hores d’ara, totes les enquestes plantegen una segona volta amb la candidata socialista contra la dreta. Però després de l’experiència de 2002, amb un resultat final que cap sondeig va preveure, els nervis a les files socialistes són evidents. A més, l’imatge de desunió del partit (iniciada fa cinc anys amb la derrota de Jospin, incrementada davant el referèndum de la Constitució europea i confirmada amb l’elecció de Royal com a candidata i els dubtes que això genera) no ajuda precisament a mostrar una posició de força. Les crides que homes de pes dins el partit han fet demanant l’unitat entre el PS i el centre, han acabat de mostrar aquest divorci dins el socialisme francès.

Els analistes polítics coincideixen a indicar que el PS pot punxar a les grans ciutats i, sobretot, a París, on amb més recel es veu la capacitat de Royal per defensar els interessos francesos alhora que en cercles socialistes de la capital no s’accepta la campanya "per lliure" – sense comptar amb l’aparell del partit- que ha dut a terme. És per tot plegat, que fins i tot ja comencen a sonar els noms que a partir de diumenge a la nit podrien mirar de redreçar el rumb socialista si, finalment, l’esquerra no és present a la segona volta.  

Si Ségolène obté bitllet pel 6 de maig, haurà aconseguit ser la primera dona que disputa una segona volta presidencial. Si perd, la travessa pel desert socialista no haurà fet més que començar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!