VET AQUÍ ELS APARTATS 4art i 5è del citat treball pendent de serpublicat a la revista Relleu,num116-117.
PS:el nombres que hi ha a l’ esquerra
baixant corresponen al número de la
pàgina a la web del sr.Rubirola.
4.- La independència de Catalunya no comporta abandonar l’euro com a moneda
oficial i única.
He intentat fonamentar perquè una Catalunya independent en el vessant de
l’economia productiva, formaria part ineludiblement de l’Espai Econòmic Europeu i, per
tant, no patiria aranzels i gaudiria de llibertat de mercaderies, béns, serveis,
treballadors, persones i capitals. Podem preguntar-nos ara que convé a Europa, a
Espanya sense Catalunya, i a Catalunya amb un Estat independent pel que fa a la
moneda a utilitzar en el nou Estat català.
En relació a l’àmbit monetari, la no admissió a la Unió Europea implicaria també que
Catalunya no podria ser un estat membre de la zona euro. Però això no vol dir de cap
manera que s’ hagués d’abandonar l’euro com a moneda oficial, si l’Estat català no és
qui explícitament ho estableix. És a dir, l’euro podria mantenir-se com a moneda oficial
i habitual a les transaccions a la Catalunya independent tot renunciant a tenir una
política monetària pròpia Hi ha diversos precedents d’aquesta situació com són el cas
de Kossovo, Montenegro, San Marino. El Vaticà, Andorra i Mònaco. Aquests dos
darrers països imprimeixen moneda euro d’acord amb el Banc Central Europeu.
El prestigiós catedràtic Jordi Galí en un excel·lent article de títol “Estat propi i euro”
publicat a la web del Col·lectiu Wilson, explica de manera clara que “les entitats
financeres que operessin a Catalunya podrien accedir a la liquiditat del Banc Central
Europeu a través de les seves matrius, filials o sucursal establertes a països membres
de la zona euro que complissin amb els requisits per a ser “entitat de contrapartida”.
És important emfatitzar que entre aquests requisits no es troba que la societat matriu
del banc tingui seu a la zona euro. El principal requeriment per poder-hi participar és
ser una entitat “financerament solvent” i estar subjecte a la supervisió de les autoritats
nacionals competents dins l’àmbit de la Unió Europea o de l’Espai Econòmic Europeu
o, en el cas de bancs establerts com a societats fora d’aquest àmbit, a una supervisió
amb estàndars comparable als d’aquell àmbit europeu”.
El professor Galí remarca que en aquest escenari de l’euro com a moneda d’una
Catalunya independent no membre de la Unió Europea “seria desitjable i beneficiós
per a totes les parts implicades una articulació formal de la relació entre Catalunya i la
zona euro que podria prendre la forma d’un “acord monetari” entre la Unió Europea i
20
Catalunya. Presumiblement, escriu Galí, un acord d‘aquests tipus no requeria la
unanimitat dels països de la Unió Europea i, per tant, no podria ser vetat per cap Estat
membre”.
L’ acord monetari amb el Principat de Mònaco, que és una plaça financera important
que no pertany a la Unió Europea ni a la zona euro, però que té l’euro com a única
moneda oficial és, malgrat les diferents circumstàncies, una referència útil. A més de
“beneir” l’ us de l’euro al Principat de Mònaco, la Unió Europea garanteix als bancs allí
establertes l’accés als mecanismes de finançament del Banc Central Europeu, així
com a la infraestructura europea de pagaments interbancaris i de liquidació de valors
coneguda com a Target2. A canvi d¡aquestes facilitats financers i creditícies, Mònaco
es compromet a adoptar tota la legislació europea sobre regulació i supervisió
bancària i de lluita contra el blanqueig de diner”.
El catedràtic de la Pompeu Fabra i conseller del Banc d’Espanya Guillem López
Casasnovas en un escrit recent de títol “Catalunya fora de l’euro” publicat a La
Vanguardia de data 16 d’octubre de 2013 és de la mateixa opinió que el professor
Galí. “Contràriament al que es diu, escriu López Casasnovas, si Catalunya tingués un
Estat propi, les entitats de crèdit amb seu a Catalunya sí que podrien continuar
participant en el sistema Target 2 de consolidació de les transaccions financeres. N’hi
ha prou que les nostres entitats financeres disposessin d’una sucursal o filial a
qualsevol dels vint-i-vuit països membres de la Unió Europea o, fins i tot, del L’Espai
Econòmic Europeu.” I es pregunta el professor López Casasnovas: “les entitats
financeres amb seu a Catalunya podrien accedir a les injeccions de liquiditat del Banc
Central Europeu?. I ell mateix respon: “ sens dubte que sí, també gràcies a una
sucursal o filial establertes – algunes ja en tenen- a qualsevol Estat membre de la zona
euro, sempre que continuessin complint els criteris generals de selecció per ser
reconegudes com a entitats de contrapartida. Aquests requisits inclouen el
manteniment de reserves obligatòries al banc central – 1% dels passius computables –
, acreditar solvència i complir els requisits operatius del Banc Central Europeu, trets
que les nostres entitats financeres assoleixen ja ara amb escreix. Això els permetria
participar en operacions de mercat obert de l’eurosistema ( autoritat monetària de la
zona euro) i accedir a les operacions principals de finançament a més llarg termini”.
21
La situació descrita en aquest escenari de la Catalunya independent no membre de la
Unió Europea podria funcionar durant un període llarg, però segurament no seria
desitjable com a solució permanent. “Un país amb la dimensió econòmica de
Catalunya, escriu el professor Jordi Galí, té plena capacitat per establir el seu propi
sistema monetari, amb una moneda i política monetària pròpies, que puguin ajustar-se
autònomament d’acord amb les circumstàncies econòmiques (atur, inflació) del país
en cada moment. Aquesta és de fet l’opció triada per països de la Unió Europea com
el Regne Unit, Suècia o Dinamarca, que no tenint cap impediment per formar part de
la zona euro, prefereixen mantenir la seva autonomia monetària, Aquesta serà
segurament l’opció que també acabaran triant (almenys durant un període llarg )
alguns dels països d’Europa central i de l’est que actualment romanen fora de l’euro.
5.- Convé que Catalunya tingui la seva pròpia moneda fora de l’euro si no es
membre de la Unió Europea?
En principi el dret a l’autodeterminació inclou, també, la possibilitat de decidir sobre si
hom vol tenir una política monetària pròpia o no i gaudir o no d’una moneda no
compartida. Com diu Galí, “tot i que la prosperitat a llarg termini d’un país hauria de
ser independent de la moneda que utilitzi ( com a mínim si adopta una política
monetària raonable), el comportament de l’economia a curt termini es veu molt influït
pel tipus d’interès, el tipus de canvi i l’oferta de crèdit bancari, variables totes elles que
depenen dels arranjaments monetaris adoptats per un país i de la seva política
monetària. Entre aquests arranjaments hi ha el de crear una nova moneda i establir un
sistema monetari propi. Aquesta és la opció triada per la gran majoria de països del
món.
Segons el meu parer plantejar aquesta qüestió d’una política monetària pròpia en una
Catalunya independent fora de la Unió Europea topa, en primer lloc, amb l’ampli
consens que sembla existir a Catalunya, en el món empresarial, a la societat civil i
també en un ampli ventall de forces polítiques parlamentàries, sobre el desig de
continuar amb l’euro com a moneda i de renunciar a una política monetària pròpia, tot
delegant aquesta política al Banc Central Europeu. Anar contra aquest consens social
i anar, contra allò que volem les multinacionals europees i la pròpia Unió Europea no
sembla un escenari possible per a la Catalunya independent, almenys en el curt
termini
22
En segon lloc, crec que no podem analitzar en abstracte la opció de tenir o no una
moneda pròpia i una política monetària específica, sense referir-nos a la nostra
història. En el llenguatge gràfic de Xavier Sala i Martin, un economista contrari a la
creació de l’euro en el seu moment però defensor de mantenir-lo, de moment, a la
futura Catalunya independent: quan has fet una truita a la francesa és impossible
recuperar els mateixos ous que es varen trancar per fer-la. Com també diu Galí, “hem
de tenir en compte el fet que Catalunya pertany avui a la zona euro, i que el
desenvolupament i adopció d’un sistema monetari propi per part d’un país ( sigui nou
o no) sempre requereix una transició potencialment complicada i amb riscos
importants en el curt termini”.
Encara que una anàlisi dels pros i contres de gaudir d’una política monetària pròpia
està fora de l’abast d’aquest Document de Treball, sí podem afirmar que els factors de
risc per a l’economia catalana seriem molt alts si hom volgués passar d’una moneda
euro i una política monetària establerta pel BCE a una moneda pròpia i a una política
establerta per Banc Nacional de Catalunya, el futur banc supervisor i regulador del
sistema financer català en substitució del Banc d’Espanya. Parlo del banc central
català de nom Banc Nacional de Catalunya perquè en qualsevol dels escenaris
possibles la Generalitat de Catalunya haurà de comptar amb un banc que , sigui
emissor o no de moneda, haurà de regular, inspeccionar, sancionar i endreçar el
sistema financer català.
Si fem una síntesi del que hem dit fins ara podem recordar que a partir de la legalitat
existent i dels interessos econòmics i financers compartits entre Espanya sense
Catalunya, la Catalunya independent i els països membres de l’Espai Econòmic
Europeu es manté la llibertat de mercaderies, bens, serveis, treballadors, persones i
capitals i l’euro és la moneda oficial i única. Així, doncs, la independència no suposa
capgirar cap de les característiques que te ara l’economia catalana pel que fa als
aspectes productius i monetaris esmentats
(Miquel Rubirola i Torrent)