Dissabte al migdia vam fer parada a Torroella de Montgrí, una població empordanesa –pronunciïs Tarruella– que recolza el cap en el coixí mineral de l’abdomen del bisbe jacent i posa els peus en remull davant les illes Medes. Sempre val la pena voltar pels carrers tranquils de Torroella i passejar entre botigues cuidadíssimes i casals ferms i senyorívols.

Si es disposa del temps necessari, és recomanable la visita als diversos establiments culturals  de la vila: el Museu del Montgrí, el Museu de la Mediterrània -a Can Quintana-, la Fundació Vila Casas, amb la seva imponent col·lecció fotogràfia i la Fundació Mascort. És possible seguir el rastre dels pintors Gimeno, Mir, el propi Mascort… i gaudir de les calaixeres i peces de mobiliari que van crear escola. Podríem capbussar-nos en la iniciació  a la montgrinologia però ja seria fer-ne un gra massa. Deixem-ho per més endavant…

Una vegada alimentat l’esperit, val la pena alimentar l’estómac en un establiment deliciós, d’aquells que ja en queden pocs. A Torroella hi ha una Casa-Fonda, la Fonda Mitjà, que defensa amb orgull aquella restauració honesta, tradicional i atenta que –ai las- cada vegada costa més de trobar. Al menjador de la Fonda Mitjà ens vam poder entaular i assaborir el menú de la casa: dels quatre de colla que anàvem, vam tastar el gaspatxo i la vichyssoisse de la casa, perfectes i refrescants. Vam menjar fideuada i pop a la gallega (amb els canelons no vam gosar) i, de segon, xai al forn. També oferien sípia a la planxa. Postres, un pa excel·lent i un oli daurat i untuós, vi negre de la casa…Ben acollits i ben servits. Un dinar de festa i no hi ha res més a dir. Si us digués el preu, que no ho faré, quedaríeu parats. És una sort que encara quedin fondes com aquesta, tot i que cada dia sigui més dificultós trobar-ne.

Avís als navegants: el diumenge descansen. Després de tota la setmana de tenir obert el restaurant i treballar de la manera que treballen, ho tenen ben merescut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!