Bloc Tibidabo

Un amic m’ha comentat confidencialment que tenim un problema molt gros amb la substitució demogràfica, un problema que ens pot hipotecar el futur i dur-nos a la desaparició com a poble si no som capaços de reaccionar adequadament. Un diagnòstic que també comparteixo i que malauradament sembla molt difícil de remuntar. Per a poder-ne parlar, però, primer de tot cal prescindir de reaccions viscerals i estereotipades, vinguin d’on vinguin, i centrar-nos únicament en les dades objectives deixant sentiments personals a banda.  Una cosa és la magnitud de les xifres, certament inassimilables, i una altra cosa les actituds individuals  de les persones i les seves motivacions més íntimes. Hi pot haver persones nouvingudes  excel.lents, però si el seu nombre és inassimilable i implica un esgotament dels recursos i una rèmora social s’ha de dir; d’una banda hi ha  els efectes col.laterals i d’una altra la moral, per tant, no cal entrar en maniqueismes, aquesta qüestió pertanyeria si de cas a una altra esfera. El que és cert és que aquest país té una capacitat limitada i, a més, per condicionants històrics i de la pròpia evolució, la nostra natalitat és una de les més esquifides del món, i això, sense estat i en plena era global produeix uns efectes absolutament devastadors.

Malauradament a nosaltres se’ns ajunta, com es diu vulgarment, la fam amb la gana, i la cosa ja ve de lluny -del 1714-, ja que som un país sense poder propi de fa segles i subordinat a unes oligarquies alienes, doncs les pròpies no van saber fer el paper que els pertocava i, o, foren substituïdes per unes castes enriquides sense cap solera cultural. Se’ns pot dir que això també ha passat en altres llocs, i és cert, però pel que sigui, la conjuntura internacional, la composició social, la tradició cultural, etc., altres nacions han reeixit. Nosaltres no, perquè se’ns ajunta en contra un cúmul de circumstàncies històriques, i a més sempre hem anat amb retard; no hem fet mai les coses quan tocava. Arribats en aquest punt cal dir, però, que no hem de fer escarafalls a l’hora de fer servir un mètode d’anàlisi social de matriu marxista -un mètode d’anàlisi, res més, només com a instrument-, que pot ser força útil a l’hora de comprendre perquè ens trobem com ens trobem. Per tant, si partim de la premissa que les classes privilegiades l’únic que volen és acumular benefici -la famosa plusvàlua- entendrem millor perquè a l’hora de  la veritat sempre s’han tirat enrere, com ocorregué en els anys 20 del segle passat, quan van afavorir el pistolerisme i  no li van fer escarafalls a la dictadura d’en Primo de Rivera, com tampoc posteriorment a la dictadura franquista, a l’hora de triar entre revolució i ordre  van triar ordre, al preu fins i tot de la desfeta nacional, i això no ho hauríem d’oblidar. Una posició que, amb matisos, ha arribat fins ara, i tot i que alguns dels nostres prohoms han recolzat l’independentisme la majoria de la gran burgesia s’hi ha mostrat reticent, només hem de pensar en les famoses fugues d’empreses…  I tot això mentre ens omplíem de masses de gent no integrada, primer provinents de la resta de l’estat, i darrerament d’arreu.

Com hem apuntat, però, el nostre fracàs no és exclusiu nostre, també s’ha donat en altres nacions europees sense estat, l’exemple més evident és el cas occità, una nació fagocitada pel poder Francès des de fa molts segles, amb unes elits absolutament venudes, i un cas realtivament semblant seria el del poble baix alemany, del qual les seves elits ja des del temps de la Reforma van renunciar a la parla pròpia, tot substituint-la per l’alt  alemany, i tenim altres casos a Europa com el friülà o el sicilià; en canvi, en una situació diametralment oposada es trobaria Eslovènia, qualificada com a nació miracle, atès que les ciutats estaven absolutament germanitzades i la parla fragmentada, però amb determinació,  i també per  fortuna històrica, va aconseguir reeixir com a nació sobirana.

La veritat és que les condicions socioeconòmiques, i,  no cal dir-ho, les caramboles històriques, poden ser determinants, el sol patriotisme en molts casos no arriba a ser suficient per a emancipar-se, hi té molt a veure el grau de  cultura o de benestar social , i també la singularitat de la cultura pròpia, tot i que també és veritat que l’extraordinari patriotisme d’alguns pobles els ha ajudat a alliberar-se, especialment si es conjumina amb altres factors, en altres casos malauradament no ha estat així. Pobles amb un gran patriotisme que han triomfat i han obtingut un estat serien Polònia, Països Bàltics, Eslovènia, Armènia i, evidentment, el poble jueu, que contra totes les adversitats ha estat capaç de bastir l’Estat d’Israel. Tots els esmentats han mostrat una gran capacitat de sacrifici que impregnava totes les seves classes socials, un esperit que, tot s’ha de dir, ara i aquí, a l’Europa Occidental, només és patrimoni d’unes exígües minories, doncs la majoria de la població o està pregonament alienada o simplement no vol complicar-se la vida i únicament es mou per paràmetres hedonistes, i això sense afegir-hi la substitució poblacional, que fa que l’emancipació nacional pugui arribar a ser, com en el nostre cas, una tasca extraordinàriament feixuga, pel propi pes mort i desinterès per part dels nouvinguts de les qüestions no estrictament materials, al capdavall l’únic que els mou a ells és prosperar i subsistir, de la mateixa manera que el que motiva les classes altes és acumular més riqueses, mentre que la principal preocupació de les classes populars autòctones és no caure en el lumpen i arribar a sobresortir…

Mala peça al teler, doncs. Siguem-ne conscients i analitzem-ho des d’un prisma científic i no dogmàtic, per a proposar solucions, les quals passen evidentment, i com a mínim, per modular les condicions  de l’actual capitalisme global, a base de les adequades exencions, una fòrmula, l’exenció, que al capdavall no és nova,i que ja s’aplica a l’Estat francès en el camp  cultural. Pensem-hi doncs, amb realisme, objectivitat i tocant de peus a terra, sense fer-nos trampes al solitari ni deixar-nos manipular.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!