Bloc Tibidabo

El proppassat 2015 es van complir 10 anys (el 13 de juny) de la mort de l’escriptor mequinensà Jesús Moncada. És un bon motiu per recordar-lo i per valorar la seva figura i la seva obra. Primer de tot cal dir que va ser un personatge polièdric i amb molts matisos, un Intel.lectual complet, en tot l’abast del mot, ja que no solament es va dedicar a la literatura –on excel.lí- sinó també a la pintura i a l’ensenyament, a banda d’haver mantingut un actitud cívica insubornable i compromesa amb la seva gent.

Amb el pas del temps apareix nítidament com “un dels grans” de la nostra literatura. Si no ens hagués deixat tan aviat qui sap quines obres hauria estat capaç de crear! Tot i així ens hem de treure el barret davant la seva producción literaria, i, no endebades és l’autor d’expressió catalana traduït a més idiomes. Ha estat una figura excepcional i paradigmàtica. El seu èxit desmunta aquelles postures supremacistes que neguen el pa i la sal a la nostra llengua, i fins i tot la seva mateixa existència -almenys en terres administrativament aragoneses-.

Moncada és l’exemple  clar de com amb una llengua secularment  humiliada i menystinguda es pot arribar a les més altes cotes literàries i aconseguir una projecció universal, i de com des d’un punt de partida local es pot tenir una visió global de la realitat, on tota la humanitat s’ hi pot sentir reflectida. El seu triomf és una bufetada a la cara a tots aquells que  a l’Aragó -i no únicament a l’Aragó- han fet tot el possible per erradicar el català, des de l’escola a la trona. Personatges com aquells mestres que posaven tot el seu afany a castigar els infants que parlaven la nostra llengua, que per a ells era un menyspreable “chapurreado” o “patués”; per exemple donant-los un “objecte de la vergonya”, que havien de passar a qui sentissin que no parlava castellà, fins que al final el darrer poseïdor era castigat -tal com està documentat que passava a Areny de Noguera e la dècada dels setanta-. Un afany que s’ha mantingut fins als nostres dies; només cal recordar l’anècdota reportada per l’activista franjolí Guillem Chacón, qui explicava el menyspreu amb què -a la mateixa Mequinensa-  la mestra va tractar la seua filla en veure que duia llibres en català a la motxilla. Per no parlar de la negativa, a l’ambulatori de Fraga, d’atendre el fill del psicòleg Quim Gibert perquè el seu pare s’expressava en català…

El mateix Moncada deia: “ignorava que allò que jo parlava fos una llengua que es pogués utilizar a l’hora d’ escriure.” “I d’això el franquisme ja es preocupava que no ho arrbèssim a saber.” I Carles-Jordi Guardiola, editor de Moncada i company seu de militància al PSAN, va destacar en un homenatge a l ‘escriptor el paper que havia tingut en el procés de normalització del català a la Franja, on, segons ell, “abans de Moncada ningú considerava un mèrit escriure en català”. De fet, va ser capaç de capgirar la situació i, a través de la  llengua, de donar a conèixer Mequinensa al món sencer.  Com diu Rosa Regàs, escriptora i admiradora: “El català de Moncada és un català autèntic; no segueix normes. A ell no li ha fet cap falta la normalització (…), perquè parla des de la profunditat i autenticitat de la llengua i això és d’una intel·ligència literària impressionant”.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!