Bloc Tibidabo

Si fem una ullada històrica ens podem plantejar què hauria passat si no hi hagués hagut l’anomenada Guerra Civil i la posterior dictadura franquista.  Amb una República Espanyola dilatada en el temps i amb una normalitat democràtica hauríem pogut tirar endavant com a nació i acabar decidint per nosaltres mateixos o, contràriament, la mateixa normalitat democràtica ens hagués anat adormint i narcotitzant i diluint a la manera francesa?  Realment és una incògnita. I tot i ser evident l’arbitrarietat i la ignomínia que representava el franquisme en el fons li hem d’agrair haver provocat una reacció que d’una altra manera no hauria existit… És clar que “els poder fàctics” ja es van encarregar  durant la transició de diluir-la i desactivar-la.

I si tornem a la hipòtesi inicial caldria tenir en compte que el nivell de vida s’hagués mantingut i augmentat ii l’economia i el desenvolupament econòmic haurien continuat augmentant, amb la qual cosa és lògic pensar que tampoc no ens hauríem estalviat una immigració massiva, un factor que inevitablement resulta descatalanitzador. És clar que també caldria considerar el factor de la conjuntura internacional i els dubtes de si el nazisme ens hagués envaït, igual que va passar amb França; de tota manera ens haguèssim recuperat igualment perquè hauríem rebut el pla Marshall…   Per tant, la incògnita plantejada resta oberta. També s’ha de dir, però, que un dels efectes indirectes del franquisme fou el de la mitificació de tot allò que era esquerrà o fins i tot declaradament comunista, atorgant una aureola de legitimitat a doctrines que, en la pràctica, en molts casos estaven al servei d’un nou totalitarisme. Una mitificació que ha anat amarant el nostre  pensament col.lectiu i ens ha deixat inermes davant els reptes de la vida real, que ens ha convertit en camp adobat per a un bonisme ridícul i inoperantt, del qual se n’ha aprofitat força individus desaprensius. Cal convenir que aquest esquerranisme tronat i excessivament mitificat ha acabat convertint-se en una xacra  col·lectiva que ens ha deixat sense defenses ni caràcter, cosa que tard o d’hora – si és que encara  hi som a temps- caldria esmenar,  tot col.locant les coses al seu just lloc.

Finalment, també hauríem de considerar una tercera hipòtesi que podia haver esdevingut si l’estalinisme hagués actuat  de forma diferent en funció de la conjuntura i els pactes internacionals i hagués afavorit la creació d’una república espanyola de  matriu soviètica, o fins i tot una república catalana d’aquestes característiques. Ja sabem, però, que no fou així i que preferiren deixar les forces republicanes a la seva sort en funció d’altres objectius geoestratègics. Però tot i això  no deia de ser una possibilitat no menystenible; llavor ens haguèssim convertit en un oasi  hermètic, una mena d’Albània de l’Europa occidental, i en certa manera semblant a l’Espanya de Franco però de signe invers… També s’admeten hipòtesis de què s’hagués esdevingut en aquest cas… Potser paradoxalment s’hauria preservat més, ni que fos per via indirecta, la nostra personalitat pròpia, tot i que planen molts dubtes sobre què realment hagués passat.

En definitiva, si els esdeveniments històrics i internacionals haguessin estat diferents la nostra evolució hauria pogut ser força diferent… O potser no? Realment és una qüestió oberta i que fa pensar. Cadascú, doncs, pot treure’n ben legítimament les seves pròpies conclusions. Ho deixem obert…

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!