Bloc Tibidabo

Ha plogut molt i ha passat molta aigua sota els ponts des que encara en el  franquisme certes formacions polítiques -com per exemple el PSAN-  propugnaven que la immigració castellanoparlant també era catalana i formava part de les nostres classes populars. Potser llavors alguns ho podíem compartir, malauradament el temps ha anat clarificant la qüestió, i ja no diguem les darreres allaus extracomunitàries. I si bé és cert que una quantitat gens menyspreable d`antics immigrants i els seus descendents s’han fet catalans, no podem obviar que una altra gran quantitat han romàs impermeables a la catalanitat esdevenint uns autèntics colons. Així  es demostrà amb el més d’un milió de vots que va obtenir el partit supremacista espanyolista C’s a casa nostra. Fou un cop irrefutable, a partir del qual, conjuntament amb la repressió de l’ 1-O hi ha un abans i un després que han fet miques molts axiomes que es tenien per intocables.  I  declaracions com les del demògraf Andreu Domingo en afirmar que “sense la immigració ara no es parlaria català” han perdut tot el seu sentit -si és que algun cop el van tenir- i no deixen de ser, en els temps actuals, una extrapolació dels seus desitjos desmentida per la realitat quotidiana.

Ara ens trobem en una etapa en què s’ ha demostrat la inviabilitat i l’esgotament de l’autonomisme, i els seus límits, el qual degut a venir d’on veníem,i per simple  contrast, va enlluernar mots conciutadans incauts.. Sincerament, amb una massa de colons hostils i inassimilables i amb unes noves migracions que no necessiten el català per a res, juntament amb l’emigració dels joves preparats -que són substituïts per gent aliena- i amb una fecunditat de les més irrisòries del món, amanit tot plegat amb un rebrot d’allò més agressiu del secular imperialisme hispanocastellà, secundat per la UE, pinten bastos, com es diu col.loquialment, i no hi caben les mitges tintes. Ja no ens podem continuar autoenganyant i fer veure que tot va bé, ni creure’ns el melic i ells millors del món, al contrari, la situació  és greu i la nostra  supervivència com a poble està amenaçada; no podem frivolitzar amb eslògans periclitats i que a hores d’ara ja no tenen cap sentit. Per damunt ideologies i postures hi ha  la pervivència de la nació, i aquesta està en perill, per la globalització i per la substitució demogràfica -uns reptes als quals sense Estat no ens podem enfrontar-, i continuar ancorats en discursos del passat no contribueix en res a guarir-nos, ni que sigui mínimament. Cal abandonar les etiquetes arnades i el dogmatisme inoperant. Hem de deixar de ser els més simpàtics i  de pretendre “salvar  la humanitat”, prou feina tenim a salvar-nos a nosaltres mateixos -si és que encara hi som a temps-, tant dels enemics externs com del pes mort dels  “nostres” que no han sabut evolucionar ideològicament i continuen ancorats dècades enrere. Nio hi ha més cera que la que crema, és a dir, les dades objectives, dures i crues, les quals només es poden modificar amb valentia, decisió i pragmatisme, i, evidentment, sense fer-nos trampes al solitari. El repte és immens, i només hi ha possibilitats de reeixir en la mesura que el  sapiguem entomar sense complexes ni prejudicis.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!