Montserrat Guibernau, professora al  “Queen Mary College” de la Universitat de Londres, és una de les veus més autoritzades en l’estudi del fenomen nacional. En la seva concepció el nacionalisme implica donar veu a aquells qui s’ ha fet callar, i va associat, des d’una òptica política, a ideologies democràtiques que defensen la diversitat i la sobirania popular. Aquesta perspectiva es troba a les antípodes de l’imperialisme agressiu exhibit secularment des dels òrgans de poder de certs estats, el qual, des d’aquests mateixos estats, en el súmmum del cinisme, s’intenta dissimular i fer-lo passar inadvertit tot atribuint-se una ideologia i una praxi  “no nacionalista”, mentre es pengen -prescindint de si es correspon amb la realitat- totes les connotacions pejoratives possibles al mot “nacionalisme”. Guibernau -per a qui “el nacionalisme és amor  a la nació i l’ amor és passió”- a través de les seves obres, traduïdes a diversos idiomes, ens mostra la falsedat dels tòpics denigradors que interessadament s’han creat al voltant del terme “nacionalisme” i com pot representar, precissament, realitats totalment oposades a les quals sistemàticament l’associen els seus detractors.

De fet, com resulta prou evident, el mot “nacionalisme” es pot fer servir per referir-se a coses molt diferents i sovint es tergiversa  el seu significat. Des d’un punt de vista positiu, però, es refereix a un fenomen que cal considerar i generador de renovació i energia política. Així ho han considerat molts experts, com es constata clarament a “Nacionalisme. Debats i idees per a un nou mil.leni” (Proa, 2000), obra dirigida per Montserrat Guibernau i que és un recull de textos produïts per un ventall de figures de primera línia en l’estudi del fenomen nacional –S. Cardús, J. R. Llobera, D. Miller, C. Taylor i altres, a més de la pròpia directora-; els seus autors intenten aprofundir en alguns dels debats i dilemes més significatius amb els qual s’enfronta en els   inicis d’aquest nou mil.leni, marcats pels processos de globalització, allò que s’ha convingut a designar convencionalment com a nacionalisme. Aquests experts s’interroguen sobre diferents aspectes del fet nacional, com a ideologia política, moviment social i sentiment de pertinença, que no estan ni molt menys exhaurits en aquest nou marc; un  marc caracteritzat per l’expansió de la democràcia, el desig de revifar els sentiments de comunitat i solidaritat, la necessitat de conviure amb la diferència i, en una paraula, l’objectiu de crear societats més cosmopolites -en el bon sentit-, obertes, democràtiques i pròsperes. Així, doncs, el nacionalisme, si es basa en ferms principis democràtics, tot desmentint falsos tòpics, es pot constituir com un important factor de progrés i contribuir decisivament  a bastir un nou tipus de societat.

Joaquim Torrent