Bloc Tibidabo
Joaquim Torrent
CANIGÓ, un element decisiu en la lluita pel reconeixement i la defensa de la Franja
Acabem de perdre en Xavier Dalfó, qui fou l’editor de la benemèrita revista CANIGÓ, editada a Figueres, de la qual en una primera ètapa en fou director, tasca que posteriorment recaigué en la seva esposa Isabel.Clara Simó. Va dirigir la revista fins el 1971; a partir d’aquí, i coincidint amb el seu vintè aniversari, Dalfó va ser editor de Canigó, i la seva esposa, l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó, va assumir-ne la direcció. Va passar, llavors, de ser una publicació mensual a setmanal i es traslladà a Barcelona. Va esdevenir referent del catalanisme tot i la pressió imposada pel règim de Franco. Número rere número, CANIGÓ va anar desafiant el règim franquista amb el seu caràcter combatiu. Paco Candel, Josep Pla, Carles Fages de Climent i Salvador Dalí van ser alguns dels il·lustres noms que van col·laborar-hi. CANIGÓ es deixà de publicar-se l’any 1983. L’any 2014, Dalfó va rebre una placa d’homenatge de la seva ciutat de naixement, Figueres, per la tasca cultural que havia dut a terme. Pel que fa a la Franja CANIGÓ sempre acollí autors franjolins i es feu ressò de la problemàtica d’ aquelles comarques a les seves pàgines, tot col.laborànt amb tots aquells que en aquells anys de la Transició volien un futur millor per a la Franja. Des d’ aquí ens sumem a les mostres de condol per la pèrdua d’una persona tan valuosa i estimada com fou Xaviier Dalfó.
Precisament, la gènesi del grup que es constituí per treballar per la Franja de Ponent al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona s’inicià a partir d’un article publicat l’u de desembre de 1976, en el número 478 de CANIGÓ, per Ferran Camps, politic i periodista català ja traspassat, titulat “Els catalans en terres d’ Aragó” (sic) on d’una manera voluntarista i no sempre prou encertada reivindicava la catalanitat de les terres de la Franja, encara no englobades sota aquesta denominació. Per exemple, comet l’error històric de donar per fet que la Franja era englobada al Principat fins que amb la divisió provincial del XIX “va passar a Aragó”, cosa que no era certa -i que no per això invalida la profunda catalanitat consubstancial a aquestes terres. Sigui com sigui, aquell article actuà com a catalitzador, i un mes després l’ u de gener de 1977, al número 482, aparegué l’article titulat “Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó”, signat per Josep Manuel Pons i Ramon Sistac, en aquells moments joves residents a Lleida i Barcelona, i d’origen ribagorçà i lliterà respectivament -havent esdevingut el darrer prestigiós catedràtic de filologia i estudiós reconegut dels parlars de la Franja. Aquest fou un article que creà un cert enrenou entre els cercles barcelonins més sensibles a la problemática nacional dels anomenats Països Catalans.,
Els autors, en aquells moments d’eufòria politica de la transició i d’aparició de noves perspectives i esperances plantejaren la necessitat de conscienciar els habitants catalanoparlants d’Aragó sobre els seus trets de catalanitat, sobretot pel que fa a la llengua, per tal que pogueren decidir amb coneixement de causa, i feien una crida a afermar la catalanitat d’aquests territoris. Això no va caure en sac foradat i en el número 485 de Canigó de 22 de gener va aparèixer una “Crida” en forma de carta, on l’activista Jaume Carreras deia: “Sou interessats a la problemàtica de la Catalunya Aragonesa, desitgeu de conèixer-la més a fons, de treballar-la, o bé senzillament, de juntar-nos una colla per tal d’organitzar una excursió, cap a aquelles terres, la primavera vinent, ¿sí? Truqueu-me”. Significativament en el mateix número va aparèixer, també com a reacció a l’article de Pons i Sistac, una altra carta, titulada significativament “L’ Aragó Català” signada pel malaguanyat Carles Piulats, persona d’ una vasta cultura i que va fer de pont entre el nucli barceloní i la gent de la Llitera, on deia, entre altres coses, “me va parèixer molt prudent {l’article} en parlar de la catalanitat de la franja. A Llitera només caldria fer una enquesta·en profunditat i hi e veuríem que els fans del Barça hi són els més. (..)Pel que fa a allò de `Catalunya los té el plat parat a la taula´ no ho poso en dubte però sí que és ben real el desemparament, desconeixença, poc interès enfront dels interessos (econòmics principalment i també folkloristes) dels de Saragossa i Osca..”
Arran de la crida feta per Carreras començaren a reunir-se a començaments del 77 algunes persones especialmente interessades en l’Aragó catalanòfon, des de gent de la zona emigrada a Barcelona fins a activistes catalans favorables al catalanisme polític i lingüisticocultural. Les reunions es feien periòdicament al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, des d’on va sorgir l’apel·latiu “Franja de Ponent”. Una de les primeres activitats fou una excursió iniciàtica a la Franja, la qual també serví per establir lligams amb activistes de la zona, com l’esmentat Carles Piulats, del Torricó, i Jordi Boix, de Benavarri. Una altra activitat fou la presentació del grup en els actes de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana celebrats a Montserrat, amb motiu de la qual s’editaren i repartiren unes octavetes on es reclamava la catalanitat de la Franja de Ponent, tot fent referència a l’artificialitat dels límits fronterers, les quals foren signades pel “Grup d’Independents pell Desvetllament de la Franja de Ponent” (sic), tot i que posteriorment el grup passà a dir-se “Associació Cultural Franja de Ponent. Entre la gent que es reunia habitualment hi havia en Jaume Carreras, el mateix Sistac, que juntament amb Piulats feia d’ enllaç amb el nucli lliterà, en Joaquim Monclús, en Joaquim Torrent, en Josep Mauri, el malaguanyat Martí Garcia-Ripoll i d’altres persones….. En Martí Garcia-Ripoll potser era el més crític i reflexiu i se situava en una línia més de crítica social; arran del seu interès per aquelles terres arribaria a publicar un article bàsic per entendre una mica millor allò que es començava a conèixer com a Franja de Ponent i que ha estat considerat com la primera, i brillant, reflexió moderna de caràcter sociolingüístic sobre aquest territori: “Conflicte lingüístic i ideología a la Franja de Ponent”, publicat a “Serra d’Or” el 1982, tot i que posteriorment, però, emprengué altres camins….
Joaquim Torrent
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Article aparegut a la revista CANIGÓ -Número 482, pag. 15. 1 de gener de 1977- titulat “Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó”, signat per Josep Manuel Pons i Ramon Sistac, en aquells moments joves residents a Lleida i Barcelona, d’origen ribagorçà i lliterà respectivament -havent esdevingut el darrer prestigiós catedràtic de filologia i estudiós reconegut dels parlars de la Franja. Aquest article contribuí a donar a conèixer, en aquells moments de la Transició, la problemàtica de la Franja de Ponent i obtingué un cert ressò entre els cercles més sensibles a la problemática nacional dels anomenats Països Catalans .
Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó
I
Després de molts anys de silenci, la premsa toma a emprendre-i amb èmfasi puixant- l’estudi del feit o problemàtica nacional dels Paisos Catalans. Dintro d’esta línia podem fer esment del’article “Els catalans en terres d’Aragó” (CANIG6, núm. 478), signat per la prestigiosa ploma d’en Ferran Camps, a on se fa una crida per tal d’engegar una campanya que done a conèixer “la situació en què es troben els catalans a la franja aragonesa i sobretot que proposés solucions concretes”
Podríem dir que res més escaient en estos moments en què per l’eixida a Hum pública del regionalisme aragonès i del nacionalisme català, los pobles catalanoparlants de la Ribagorça, la Llitera, lo Baix Cinca i la conca del Matarranya se troben davant d’una opció nacional massa important per a resoldre-la d’una manera apassionada. Avui, més que mai, calen solucions objectives i clares.
És per això que en esto moment se fa perillosa una afirmació com la que ” … el riu Cinca era el límit tradicional entre Catalunya i Aragó i així es va mantenir fins a l’artificiosa divisió provincial de1833″ . És d’agrair l’aclariment dels feits històrics per part d’en J. Iglésies (1).
En realitat, les terres de la Llitera i la Ribagorça de parla catalana passen a ser regides per les corts d’Aragó en temps de Jaume II (l’any 1300), i és fixada la frontera per la Noguera Ribagorçana i la clamor d’ Almacelles, frontera administrativament actual. Tanmateix, en lo cas concret del comtat de Ribagorça -a partir de l’any 1322-, aquest se regirà pels Usatges i costums de Catalunya,i conservarà aixi una autonomia que trencarà, ja a les acaballes del s. XVI, Felip II, que farà passar lo comtat a la Corona i posteriorment a l’Aragó (2). Açò no impedirà que durant la guerra dels Segadors i final de la d’Independència se restablisca l’antiga frontera. Emperò, tots coneixem com van acabar eixes guerres. Des de llavors,les “marques de ponent” resten a dintro d’Aragó. La divisió de 1833 només juga lo paper de confirmació de la situació present. Igualment, Fraga, vila d’uns Montcada -Mequinensa n’era d’uns altres-,regida pels furs d’Osca però que depenia de les corts catalanes -situació que es dóna poc abans de la meitat del s.XIII-, és incorporada definitivament a Aragó a finals de l’Edat Mitjana. Lo nostre desconeixement de la conca del Matarranyanos impedix parlar d’ella.
Nosaltres creiem que ben poc, per no dir res -los mateixos interessats mos ho han confirmat-, tenen de catalanes les ciutats,viles i llocs de Montsó, Binèfar, Estadella,Graus, Campo, etc. Ben diferent és lo cas de Fraga, Tamarit, Benavarri, El Pont de Montanyana, Bonansa -terra natal d’en Joaquim Maurin., etc. Lo límit del Cinca en temps d’en Jaume I mos pareix tan irracional com lo de la Noguera Ribagorçana en temps de Jaume II (l’any 1300). La realitat és ben diferent. Los rius no dividixen res, unixen.¿Quina diferència hi ha entre Bono i Senet per què l’un siga aragonès i l’altre català? Creiem que cap. Les poblacions que tenen en lo seu terme un riu, molt poques vegades lo seu limit coincidix totalment amb est. Ni l’un ni l’altre, creiem, són los vertaders límits d’Aragó i de Catalunya, ja és hora que -havent escoltat les dos parts- los límits los establisquen los interessats,los fronterers. Catalunya i Aragó han d’acabar on la voluntat dels directament afectats ho considere adequat. Estos territoris tenen una opció: ser aragonesos o catalans. Però cal que sàbien que Catalunya los té el plat parat a la taula,perquè els considera un territori tan català com qualsevol altre seu; si volen seure no cal que truquen a la porta. Se’ls espera amb los braços oberts. Ells tenen
la paraula. Però per a això cal anul·lar les dificultats oficials per a fer-ho.
Lo feit que estes terres se troben en los mapes dels Paisos Catalans no significa en lo fons realment res.També los occitans inclouen en los seus la Vall d’Aran i ningú se “rasga” les vestidures; si bé los aragonesos tenen tot lo dret del món d’obtindre la seua llengua a l’escola, a l’església, als llocs oficials i als mitjans de comunicació, i inclús a decidir lliurement lo seu futur. Això mos preocupa ben poc. No aixi el feit que en la zona catalanoparlant la seua realitat oficial i real vagen per camins divergents, l’analfabetisme de la seua llengua i cultura, los seus problemes econòmics, socials, administratius,etc.
Pareix que el català retrocedix d’una manera lenta però constant, no d’una manera tan alarmant com ho fan les “fablas”.Està molt bé que els aragonesos lluiten per les seues “fablas”, però és una pena que no parlen tant -potser no els interessa-d’una població 4 o 6 vegades superior que parla català a l’”Aragón”. És bo de sabre quina és la politica i bases dels diferents grups polítics i culturals aragonesos respecte a açò. Lo grup que hi ha darrera d'”Andalán” és lo que més s’ha definit al respecte.
Mentrestant, anem recuperant cada vegada més la nostra pròpia toponímia. Pobles com Vall-de-Roures, Calaceit, Tamarit, Estopanyà, Calladrons, Viacamp i Lliterà, Areny, etc, se troben escrits en una llengua diferent a l’autòctona. La manca d’una vertadera consciènciació al respecte fa que no hi haja una decidida lluita dels nadius per la seua toponímia local. Lo seu desconeixement del limit del català en eixes terres és total, aixi com lo perquè (3). Cal que prenguen consciència. Poc a poc alguns ho van fent.
II
Des de fa un temps ençà, els aragonesos se plantegen seriosament lo seu regionalisme i la seua autonomia. Ja era hora! Un dels temes més debatuts és lo de la seua pròpia església. Açò vol dir una església aragonesa al servei del poble aragonès. Està molt bé que lluiten per tindre uns bisbes i un clergat netament autòctons. Però en plantejar-se els seus limits eclesiàstics s’adonen que la divisió politico-administrativa no coincidix amb la religiosa. Mentre la diòcesi de Jaca depèn de la arxidiòcesi de Pamplona, les terres del Baix Cinca, Llitera, bona part de la Ribagorça i Ribera del Cinca (arxiprestats del Baix Cinca, Cinca Mig, Llitera, Ribagorça occidental, Ribagorça oriental i Ribera del Cinca), amb una població de 79.000 habitants, és a dir, un terç de la població de l”‘Alto Aragón” i del bisbat de Lleida, depenen d’eixa última (4). Farà una vintena d’anys les diòcesis catalanes d’Urgell i de Tortosa van retrocedir fins al mateix límit politico-administratiu d’Aragó; no aixi va ser lo cas de la diòcesi de a Barbastre i a Saragossa (Mequinensa i Faió, de parla catalana) (5).
No és veritat, com afirma J.R. Marcuello -secretari de redacció d'”Andalan”-, que “Mientras, el desbarajuste de limites que arrancan de las campañas de Jaime I van a dar categoría de hecho consumado a la dependencia de la mejor tierra de lBajo Cinca de la autoridad eclesiasticade Lérida” (6). Molt abans de la divisòria del Cinca per part del rei Jaume I, eixes terres i d’altres ponentines ja eren de la diòcesi de Lleida (7). La prova la tenim en el fet que si examinem els primers bisbes de Lleida, després de la reconquesta d’esta, mos trobem que, dels 5 primers, tres d’ells són de la zona de “vasallaje divino a Cataluña”: Guillem Pere de Ravidats (1149-1176) qui traslladà la seu de Roda a Lleida, Gombau de Camporrells(1192-1205), i Pere d’Albalat-nat a Albalat del Cinca?- (1236-1238).
Encara avui en dia hi ha territoris de la diòcesi de Lleida a l’altra banda del Cinca, com Xalamera -nosaltres també diem NO a la central nuclear i un Sl rotund a Coacinca-, Candasnos, Ontinyena, etc. Això mos pareix que són proves suficients per veure que la diòcesi de Lleida de llavors és anterior a la decissió de Jaume I de fer arribar Catalunya al Cinca. ¿On és lo “desmembramiento territorial” si estos territoris actualment en disputa mai han pertangut eclesiàsticament a allò que avui coneixem per l’Aragó?’
És evident que la divisió politico-administrativa ha de coincidir amb l’eclesiàstica. Esta és anterior a la formació del que actualment són Aragó i Catalunya, per la qual cosa s’hi han d’enmotllar; però,¿quina de les dos és més real: la civil o l’eclesiàstica? La creació del bisbat deBarbastre al 1571 surgix amb una bona part de la diòcesi de Lleida. Farà uns 20 anys, altres poblacions d’esto bisbat, com Estadella i Fonts (“Fonz”) passaren al de Barbastre, i ho trobem bé. A cadascú allò seu. No tan bé trobem lo cas de Mequinensa, que passà a la diòcesi de Saragossa. Ignorem si hagué una consulta conscienciada i democràtica al respecte, i si la gent del lloc va donar un sí rotund, o va ser per Reial Decret. Malgrat que la diòcesi de Lleida s’introduix dintro de l'”Alto Aragón”, i que una bona part parla normalment lo català, se’ls dóna el mateix tracte que si fossen castellanoparlants. Què fa l’església respecte a això? ¿On és l’aplicació de les llengües vernacles a l’església (aprovada pel Concili Vaticà II)? ¿On és l'”imperialisme català” si resulta que pertanyent a una diòcesi catalana trobem als altars la “Virgendel Pilar”? Podríem adduir que el full dominical no es veu pas enlloc, que la població catalanoparlant de la Ribagorça se triplica, com a mínim, durant lo mes d’agost i aquí no passa res, que el clergat ha col·laborat a introduir la jota -cas concret de Benavarri, allà on sabem que se ballaven danses catalanes com pot ser lo ball pla (8)-. No podem acceptar que alguns aragonesos mos donen gat per llebre. ¿On se veu la catalanització d’eixa zona per part de l’església? Nosaltres no la veiem pas; i el lector?
Creiem que cal trobar un plantejament clarament democràtic que acabe d’un carni amb si hi ha territoris catalans dintro d’Aragó, que si Lleida i Tortosa són aragoneses (9), que si tal rei va dir això, que si un altre va fer una altra cosa … ; creiem que la delimitació entre Catalunya i Aragó l’han de fer los interessats, los fronterers. Això sí, amb coneixement de causa. La llengua, així com la patronímia i la toponímia, mos diuen a grans crits que eixa zona va ser repoblada per gent de parla catalana i, per açò, pel que serà el futur Principat de Catalunya -Lleida, Fraga i Mequinensa van ser conquerides a finals d’octubre de 1149 per Ramon Berenguer IV. La clara ruptura lingüística -a partir de Tamarit- on la geografia és la mateixa només pot ser explicada pel repoblament. Però factors com consciència, complexos, nivell cultural, etc., mos són negatius. Tot i amb això, n’hi ha d’altres a considerar, tals com la història, les migracions, les relacions econòmiques i socials i familiars, les estructures socials i econòmiques, les comunicacions, la psicologia, lo folklore, les conques hidrogràfiques, la seua consciència popular de pertànyer a tal o a qual comunitat, lo seu sentiment, etc. L’opció és ben clara: ser aragonesos o catalans, ser membres de la “Catalunya Occidental” o de l'”Alto” o “Bajo Aragón”. Los interessats hauran de decidir algun dia. “That’s the question”.
Amb tot, si intentèssem donar una visió sincrònica, hauríem de dir que no s’escauen excessius optimismes. Les gents de la “Catalunya Aragonesa” o de !'”Aragón Catalan” han perdut, mica en mica, llur consciència col.lectiva, i molts se troben indecissos. Ara, només algun petit grup intenta treballar pel retrobament de sa terra. La falta d’autèntiques capitals comarcals (Fraga, amb 10.000 h., es l’única capital catalanoparlant a l’Aragó que augmenta de població), més l’ignorància oficial al problema, són la causa de la pèrdua ràpida de la identitat. La majoria dels ribagorçans ponentins, lliterans, etc., ignoren, encara, que s’expressen en ella quan parlen amb catalans del Principat o amb valencians, que sa llengua, son “xapurriat”, “xapurriau” o “mescllat” (a cada lloc anomenat de diferent manera: “benavarrès”, “tamarità”, “fllagatí”, “maellà”, etc.) és lo català.
A més, en no ser utilitzat com a parla culta ni escriure’ s, se castellanitza ràpidament. Açò i el feit de pertànyer a Aragó dificulta l’entrada actual del català a l’escola. Ja ho veieu: la situació no és tan clara com voldríem. Malgrat tot, no és totalment cert -com diuen i creuen alguns- que tots los catalanoparlants d’Aragó se sinten aragonesos. Es per això que no podem deixar les coses com estan. Cal trobarsolucions que siguen vàlides per a tots. Mentrestant, mos afegim a la proposta d’en F. Camps i recordem des d’ací a 61.899 catalanoparlants allò que canta en Raimon: “Qui perd els orígens perd la identitat”.
J.M. PONS i BRUALLA
R. SISTAC i VICÉN
———————–
(1) IGLÉSIES, J. La frontera de Ponent. •• Avui”
(11-XII-76).
(2) MASIÀ DE ROS, A. La cuestlón de los Iímltes
entre Aragón y Cataluña (Ribagorza y Fraga en tiempos
de Jaime II). 1949.
POU I MARTÍ J.M. Los últimos condes de RJbagorza.
1935.
(3) GRIERA i CAJA, A. La frontera catalano-aragonesa:
estudi geogràficolinngüístlc. 1914.
(4) “Guía de la lglesla en la dlócesls de Lérlda”. Boletln
oficial del obispado. 1976.
(5) Boletín oficlal del oblspado de Lérlda. (31-XII.
1955).
(6) MARCUELLO, J.R. Iglesla en Aragón: Todo a
una carta. “Andalán”, 102.
(7) RUBIO GARCfA, L. Problema y cuestlones de
la sede de Roda hasta su traslado a Lérlda. 1961,
1962.
(8) GRIERA i GAIA, A. Atlas lingüístlc de Catalunya.
Vol II, m. 210, 1924.
(9) GIMÉNEZ SOLER, A. La frontera catalanoaragonesa.
1920.
MAPA : COLOMER i PRESES, LM. Les fronteres
catalanes a les terres de Lleida. Al llibre: Les terres
de Lleida en la geografia, en l’economia i en la cultura catalanes. 1971.
NOTA: La Universitat d’ Alacant ha digitalitzat l’ arxiu de Canigó, que és accessible des de pàgina web: https://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=2&cad=rja&uact=8&ved=0ahUKEwjJ5cPxt4vMAhXMXhoKHTWrAlcQFgghMAE&url=http%3A%2F%2Fweb.ua.es%2Fva%2Frevista-canigo%2F&usg=AFQjCNF9bEvCkWVqPvLXsH9VCPfPVyZO4A&sig2=-SHBDanVO6oAETpZscBtCg ,des d’ on es poden consultar els exemplars de la revista.