Hi ha idees trencadores que fan reflexionar i ajuden a reestructurar el coneixement. Són un revulsiu que canvia visions i maneres d’interpretar la realitat, idees que posen en qüestió anteriors maneres de fer i que de mica en mica van modificant la visió pròpia i posen les bases d’una nova comprensió i interpretació del món.
Una d’aquestes idees que fa uns quants anys em va fer reflexionar va sorgir en un curs relacionat amb l’educació i els models que transmetem tots plegats. L’explico tot seguit.
El masclisme no existeix com a teoria,el feminisme i el masclisme no són dues maneres de veure la societat oposades, un concepte no s’oposa a l’altra, no representen dues visions equivalents, diferents, de la societat que poden conviure i establir un diàleg. EL masclisme no és una teoria amb un corpus intel·lectual sinó que no és res més que un terme que ha aparegut quan dins la societat ha sorgit el moviment emancipador del feminisme i com a reacció a aquest moviment.
Ja no podem entendre doncs que allò que passa és que hi ha dues visions diferents, en tot el que es refereix a gènere i que cada una explica i raona allò que entén i que és possible establir ponts entre l’una i l’altra; el que passa és que hi ha una situació de submissió d’una part sobre l’altra i no hi pot haver acord si aquesta situació no es modifica, no poden coexistir aquestes dues visions i conviure pacíficament.
No podem comparar aquesta situació amb altres. Posaré un exemple, podem pensar en l’existència de diferents visions sobre la manera més efectiva i justa d’organitzar la societat, visions i teories que els especialistes poden discutir i argumentar per acabar trobant una síntesi o una nova explicació. Això només es pot fer quan es parteix d’una igualtat entre contraris, sinó no
La manera de fer masclista, que no té ideologia ni raons, ha configurat la nostra societat des de temps immemorial i aquest fet ens afecta a tots, homes i dones, en la nostra manera de viure i d’entendre la societat. Encara intenta, ha intentat, i se n’ha sortit durant segles, de sotmetre una meitat de la societat. La lluita per l’ igualtat de gènere és una força emancipadora, que es manifesta contra antigues maneres de fer, que persegueix un alliberament de les dones i que no pot conviure en la mateixa societat amb la societat masclista tradicional. És o una cosa o l’altra. El feminisme és una idea revolucionària i com a tal busca aconseguir una societat alliberada per a les dones però també per als homes que han viscut durant segles presoners d’un rol que molts no sentien que fos el seu i que ha condicionat les seves vides igual que ha condicionat les de nosaltres, les dones.
I què té a veure això amb la independència de Catalunya? M’ha semblat que hi havia força similituds
Formem part d’una nació que ha viscut sotmesa durant bastants segles a un estat aliè i volem alliberar-nos-en. La lluita per aconseguir la república catalana, és un moviment emancipador i revolucionari que vol posar els fonaments per a una nova societat, que no sabem com serà encara, però que segur que no estarà sotmesa a cap altre poder de fora.
I és davant aquest moviment independentista que ha sorgit l’ unionisme, que no pot tenir raons ni arguments perquè la seva única raó de ser és només la d’oposar-se a la construcció d’un nou estat català. I, com es pot argumentar que es vol continuar mantenint la desigualtat i l’opressió?
Aquest fet explica que les reaccions contràries al procés només puguin ser amenaçar, mentir, fer por i negar que cap submissió hagi existit i existeixi encara. Ningú pot argumentar que estaríem millor continuant igual que ara perquè les ganes de ser lliure i de viure millor no es poden contrarestar amb res.
Aquest fet, la negació, explica la terminologia usada pels contraris al procés. Si, segons ells, no hi ha motius per l’emancipació, els que la defensen no actuen segons la raó sinó que ho fan empesos per la rauxa i la bogeria.
També explica la indefinició d’algunes esquerres i el fet de voler marcar la seva diferència i mantenir-se separats de l’ unionisme de dretes. Si l’ unionisme no és altra cosa que una reacció a l’acció emancipadora d’una part de la societat, les esquerres no poden acceptar de cap manera posar-se sota el paraigües de la reacció, sobretot quan un mot derivat d’aquesta paraula ha estat usat tradicionalment per l’esquerra per definir i qualificar les forces contràries a la lluita revolucionària; d’aquí ve la insistència en aplaçar sine die la solució als problemes reals del país i insistir en centrar-se en parlar de l’eix esquerre/dreta. Quan diuen que potser més endavant, que d’una altra manera, quan parlen de pactar, de federar, d’excloure una part de la societat, … el que en realitat volen dir és: no hi estem d’acord. Però això no ho poden dir perquè dir-ho representaria admetre que estan a favor de mantenir l’opressió i els privilegis davant una proposta de canvi tan revolucionària com és la construcció d’una nova república catalana .
I quin d’aquests dos moviments emancipadors està més a prop d’aconseguir els seus objectius?
El meu parer és que s’aconseguirà la independència de Catalunya en un futur proper mentre una societat igualitària des del punt de vista de gènere és encara llunyana; haurem de continuar lluitant durant uns quants anys, només cal donar una mirada al paper actual de les dones al món perquè, tot i que hi ha hagut avenços encara queda molt per fer
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!