El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Robert Walser: Un escriptor sobre la neu.
No era fàcil patinar aquella tarda. Havia nevat amb força durant tot el dia i poc abans del vespre, amb el cel gris perla i l?ambient lleu i encalmat que segueix a la tempesta, els trineus de fusta s?encallaven en la neu atapeïda. Potser per alguna broma del destí, era la tarda del Nadal, però aquesta circumstància no semblava influir de cap manera en els jocs dels infants que corrien, es llançaven boles de neu amb violència i es deixaven anar sobre els trineus fins que les condicions adverses els aturaven de cop i tocava tornar a començar.
Com passava sovint a les novel·les, seria el noi d?aparença més dèbil, qui ensopegaria amb malaptesa contra l?objecte inesperat. Ferit en la seva perícia, es va aixecar amb energia, disposat a esbrinar les causes que havien interromput la carrera; els seus companys ja baixaven el pendent que els duria tot just davant els murs del Manicomi. Encara una mica confús, va descobrir que el trineu s?havia estavellat contra un sortint que -sí, tot ho indicava- era un home estès sobre la blancor immensa del bosc, un home que no es movia ni semblava haver-se empipat pel cop considerable del trineu. El noi va restar incrèdul, sobretot per tenir ocasió de contemplar un adult que no li havia cridat en cap moment, ni havia intentat imposar la seva voluntat. Només romania estès, com adormit, en una postura un xic ridícula, com un Crist envoltat de nata, cobert fins a les orelles, el barret lluny, ja inservible, amb aquells sabatots que la neu havia mantingut drets, com buscant la perfecta postura de la mort. Sí, mort! Com no ho havia pensat abans: l?home era un home mort, potser un indigent, o un malalt que havia fugit del sanatori d?Herisau i havia trobat aquell final horrible…
El noi va reaccionar després d?alguns segons. Volia cridar els seus companys, però no els va divisar al final del pendent. Va comprovar l?estat del trineu i el va enfilar costera avall, aquesta vegada sense incidents, fins al davant mateix del Sanatori per a Malalts Mentals d?Herisau. Es va dir, tot i que li produïa respecte i una mica de fàstic, que potser era arribat el moment de tocar a la porta.
De fet ningú no sap si aquest noi despreocupat i juganer, habitant d?una Suïssa encara paradisíaca el 1956, va tenir consciència alguna vegada de la importància del moment. Que algú va ser mai conscient de la importància de Robert Walser, el malalt d?Herisau, el boig que deixaria escrites potser les pàgines més lúcides de la literatura del segle XX? Potser en algun lloc, alguna vegada. El 1905, per exemple, quan gràcies al seu germà Karl, que s?havia instal·lat a Berlín, hi va conèixer gent del món de la cultura i un editor, Bruno Cassirer, un editor que va creure en les seves possibilitats, que li va publicar el millor de la seva obra: les novel·les Els germans Tanner (1907), L?ajudant (1908) i l?excel·lent Jacob von Gunten (1909). Una rere l?altra, com si tingués pressa per deixar-les anar, per tornar a una mediocritat desitjada i impossible.
Si parem esment a la seva trajectòria, tota la vida de Robert Walser va ser una mena de lluita contra el talent. Escrivia i publicava, però més feia l?efecte que era mogut per la voluntat de desfer-se?n; tant era així que idees cèlebres de la crítica literària les podia haver dit ell per primera vegada: la que parla d?escriure com un alliberament o la del llibre com un apèndix extirpat del teu cos i que ja no et pertany. Walser perseguia no pertànyer-se. Potser aquest fos el motiu pel qual va viure en ciutats diferents ?Zuric, Berlín, Berna, Biel- i, en cada ocasió, va canviar la seva manera de vida, el seu estil d?escriptura, la feina que l?ajudava a sobreviure.
En arribar a Berlín havia deixat enrere una incipient carrera d?actor per a, segons paraules pròpies, ?convertir-se en un gran escriptor?. Potser si hagués sabut que la seva literatura seria fonamental per entendre els grans escriptors germànics ?Kafka, Musil, Broch, Mann-, potser aleshores hauria decidit aturar-se a ser-ho. Però la inquietud per alguna cosa desconeguda li aniria sempre al darrere. I ell corria, com si fugís d?un gos de presa i la seva única oportunitat fos camuflar-se entre el fang.
Potser el millor crític de l?escriptor ha estat Claudio Magris quan va dir allò de: ?les novel·les de Robert Walser es redueixen tant a l?essencial que esdevenen abstractes?. Una frase ben definitòria dels seus llibres que, amb certa freqüència, han estat titllats de mediocres, d?atorgar una excessiva importància a la vida que passava al seu costat: els ocells, la neu, la primavera, els nens, les dones: ?Només les dones saben empipar-se.?, va afirmar, com si reconegués que sentia una necessitat infinita que algú s?empipés de valent amb ell.
És cert que va escriure molt després d?aquelles tres novel·les, però, amb l?excepció de La rosa (1925), en bona mesura van ser contes o textos molt breus que ens donen una visió clara i eficaç de com era el món que les Guerres mundials acabarien soterrant. Sobretot l?essència d?aquell món: ingenu i alegre, amb el rostre somrient, però en el fons, cruel i implacable.
Ara bé, pot un escriptor tancar-se per a tota la vida en un sanatori per a malalties mentals ?potser hauríem de recordar què significava això durant els anys vint del segle passat- i esdevenir un geni de la literatura? En certa manera, el destí de Walser pot recordar el del seu admirat Hölderlin, tancats tots dos per a oblidar les veus, per a sufocar l?esperit de contradicció, per deixar anar, en el cas del Suís el seu talent en qualsevol paper, amb una lletra minúscula que durant molt de temps es va pensar que era un llenguatge xifrat, i només era lletra cursiva, una cursiva inintel·ligible, l?última broma d?un personatge molt seriós, potser una mica patètic que, no obstant els seus defectes, ens va deixar una literatura plena de virtuts. Aquest és l?únic motiu pel qual el recordem avui, l?any del 125 aniversari del seu naixement; una data que potser no interessa ningú, perquè l?únic important són els seus llibres, la seva meravellosa visió de les coses, de la condició humana, en un món que universalitzava els valors, sovint per acabar diluïts en societats tristes i sense esperances.
Potser, de veure?s ara, seria l?home més feliç del món. Immers en la mediocritat de la mort, la seva victòria només ha quedat als llibres. Com si encara fos possible trobar en Walser, l?ésser humà que va ser en Robert Walser, a les afores d?Herisau, estès sobre la neu, envoltat de silenci i solitud.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
d’en Robert Walser estès sobre la neu, com un crist envoltat de nata, i l’ambient lleu i encalmat que segueix a la tempesta. I per tots els teus posts, Xulio Ricardo, que són una meravella de ben documentats i ben comunicats. Bon Nadal, bona neu , si ets a prop del fred, i bons auguris per a tot l’any. El pèndol de petites oscil·lacions