Catalunya 2.0, o el present immediat

Com he promès abans de tancar el bloc, voldria escriure encara un parell d’articles sobre reflexions en general tant polítiques com socials. Aquest n’és un i perdoneu per l’extensió.

La setmana passada es van dur a terme les Jornades de la Catosfera, que, segons la definició que es pot trobar en la seva web, és un terme inventat per Toni Ibañez, blocaire català, per anomenar el conjunt de blocs escrits en català i la comunitat virtual que existeix al voltant d’aquests blocs. Les Jornades han estat possibles gràcies a la gestió i el treball d’un altre blocarie, en Marc Vidal, i és com ell bé diu la primera trobada de blocaires, experts i emprenedors de la nova xarxa 2.0 de Catalunya. Per desgracia meva, jo no he pogut assistir perquè visc i treballo a l’estranger

Unes setmanes abans de començar es va publicar el programa i els ponents de les Jornades. Havia un nombrós nombre de conferenciants als quals es va convidar per parlar del fenomen de la xarxa 2.0 que no eren catalans o com a mínim no escrivien en català. Això va provocar que sortissin algunes crítiques a la blocosfera per aquest fet, que junt amb que fa unes setmanes abans en Marc Vidal, potser per crear soroll o justificar el ponents que pensava invitar, va introduir la idea sobre si aquestes Jornades eren per als blocs escrits en català o per als blocs escrits a Catalunya encara que siguin en castellà o anglès.

Tot això va provocar que les jornades comencessin sota sospita, com sempre que passa amb aquests temes. Fins i tot en el resum final que el periodista Saül Gordillo fa de les jornades també torna a fer esment de la polèmica. Es veu que no n’hem tingut prou amb la Fira del llibre de Frankfurt per tornar a caure en el mateix error. En un d’aquests bloc en què es criticava els ponents, vaig escriure un comentari que va generar molta crítica, incloent-hi un article en aquest sentit al bloc del Marc Vidal. Però no vull malgastar el temps amb aquest tema personal.

Pel que fa a les Jornades, pel que he llegit han estat tot un èxit de participació i, com no, de les mateixes conferències, però malgrat tot, el que he llegit per la catosfera, respecte als alguns d’aquest ponents forans, és que un va mostrar la seva poca consideració respecte a la llengua catalana, i d’altres varen exposar una perspectiva basada totalment en la seva visió espanyola de la blogosfera. Com no podria ser d’una altra manera, ja que eren espanyols o ciutadans catalans (?) que escriuen en espanyol.

Tot això em fa pensar que malgrat que sempre Catalunya ha estat pionera respecte a les novetats, en aquest cas o bé Espanya és més capdavantera en aquests nous fenòmens que nosaltres, i per això s’ha hagut de convidar companys del país veí perquè ens expliquin tot el que està relacionat amb els blocs i la cosa 2.0, o bé es tracta de tot un signe de poca confiança en la nostra catosfera i sobretot de provincianisme. Deixo la pregunta en l’aire.

Ara bé, del que m’interessa escriure avui és sobre això de la cosa 2.0; moltes persones es preguntaran què vol dir el que anomeno com la cosa. Per què l’he anomenada així? Doncs perquè cadascú substitueix cosa pel que vol; per exemple, xarxa 2.0, escriptor 2.0, independentisme 2.0, sobiranisme 2.0, educació 2.0, líders 2.0, societat 2.0, periodisme 2.0 (o 3.0 com he vist ja en algun article), etc., o fins i tot de forma irònica: sardana 2.0.
 

Què significa la cosa 2.0 i quina repercussió tindrà en les nostres vides i sobretot per a Catalunya? Existeix una Catalunya 2.0?
 
(continua)


En primer lloc, vull felicitar els organitzadors d’aquestes Jornades, ja que no és pas fàcil primer organitzar-les i després dur-les a terme amb èxit. Estic segur que aquesta trobada ha servit per al teixit cada vegada més nombrós de blocaries catalans per adonar-se de quant camí hi ha per recórrer i de les possibilitats d’aquest nou concepte de la cosa 2.0.

Pel que fa a l’origen de la cosa 2.0, bé, del concepte de web 2.0, aquest concepte va ser esmentat per primer cop per O’Reilly Media el 2004. Aquesta és una empresa americana multimèdia creada per Tim O’Reilly que publica llibres, hostatja webs i a la vegada produeix conferències sobre les noves tecnologies relacionades amb la computació.

Com sol passar amb aquest tipus de terminologia, sobretot en el món de les noves tecnologies, web 2.0 és un concepte poc clar i envoltat d’una nebulosa entre modernitat i prestigi que fa que molta gent s’hi apunti sense tenir una idea gaire clara de què és. Alhora, com que és un terme poc clar, cadascú en té la seva idea, que no necessàriament és la mateixa en tots els aspectes que les dels altres.

Després de llegir una mica i amb la meva experiència de més de 20 anys en el món de la informàtica, ja tinc una idea de què és; breument, podríem dir que sobretot es tracta de la nova generació de programes, eines, portals dins del món d’Internet (que ara és bàsicament el servei web) on els usuaris ja no són elements passius que reben la informació unidireccionalment des dels servidors web, sinó que hi participen, subministren informació als servidors, enriquint-los i donant-los continguts. La informació a la web 2.0 passa de ser unidireccional a ser bidireccional. Els blocs, la Wikipedia, Youtube, les xarxes socials amb eines com el Facebook, etc., són exemples de web 2.0.
En aquests moments és un nom és moda perquè evoca el futur present dins del ràpid món d’Internet, i tothom que vol demostrar que està al dia s’hi apunta ràpidament.

Però per què aquestes noves tecnologies o programes a la teranyina provoquen tanta expectació?

Escriure un bloc personal on un escriu sobre el viatge de vacances o sobre la darrera pel·lícula que ha vist, o enregistrar un vídeo del seu gat jugant amb una bola de llana i publicar-la al Youtube, o mirar els concerts enregistrats pel públic de James  Brown, o inscriu-se al Facebook per conèixer amics o retrobar els companys de classe per intercanviar missatges o compartir experiències del darrer llibre que s’ha llegit, tot això realment mereix tanta importància? Això ens canviarà la vida com alguns ens intenten vendre?

Doncs sí, sí que canviarà la vida però no necessàriament a tothom. Canviarà la vida a qui realment sàpiga treure’n profit i per a la resta només serà un divertiment més, com han estat molts invents com la ràdio, el cinema, la televisió i darrerament Internet per a la majoria dels ciutadans. Aquí deixo un altre fil obert, pel que fa a la possible influència que pot tenir en la política un sistema d’informació de masses (?) com Internet, si ho comparem amb el que ha tingut la ràdio (grans dictadors com Mussolini i Hitler i també grans polítics com Roosevelt o alliberadors com Gandhi la van utilitzar amb molt d’èxit), o la TV (Kennedy , Reegan i a casa nostra, en Jordi Pujol, que la va utilitzar per contrarestar el poder de la premsa escrita anti-Convergència a Catalunya).

Però que ningú no interpreti malament la importància que dono a aquest nou concepte. Estic totalment convençut que la cosa 2.0 és realment molt interessant i tindrà efectes aviat (de fet ja en té) en la societat. En una de les diapositives d’un d’aquests ponents del país veí, es mostra que la societat civil desapareixerà gràcies a la cosa 2.0. Potser jo no ho diria així, més aviat canviarà, per millorar, la possibilitat de participació dels ciutadans que vulguin realment participar i treballar per la societat, és a dir, la societat civil.

La clau d’aquest concepte és que l’usuari de la cosa 2.0 participa, o més aviat és el responsable, dels continguts del coneixement d’Internet; aquest concepte es pot traslladar a les relacions polítiques, socials, laborals, de negoci, a l’art i sobretot a la informació.
Per exemple, avui ja és clar que a voltes es pot trobar millor informació i més ràpida a certs blocs que en alguns mitjans clàssics com els diaris i la ràdio i sobretot la TV. De fet, en el futur encara pot canviar més quan la TV per Internet venci els problemes tècnics habituals en qualsevol nova tecnologia i sigui una realitat; potser posarà fi a la TV convencional?

Stefan Jonhson, en el seu llibre Emergence: The Connected Lives of Ants, Brains, Cities, and Software, escrit el 2001 i amb la versió espanyola del 2004, ens descriu d’una manera brillant el concepte de l’emergència, aplicat als insectes com les formigues, a les ciutats, al cervell i al programari. En aquest darrer concepte hi un capítol que ja deixa entreveure tot el que passa ara amb la web 2.0, però el que he agafat com a exemple per a aquest article es troba en el capítol on explica les ciutats com a sistemes emergents.

Stefan Jonhson ve a dir que a les ciutats, gràcies a la unió en l’espai i el temps d’una sèrie d’activitats humanes, cadascuna amb les seves regles simples, específiques i no necessàriament pensades per dur a terme res en concret conjuntament, al final han aconseguit no només fer que la ciutat funcioni malgrat l’aparent caos, sinó també que s’autoorganitzi de forma intel·ligent i espontàniament en barris segons activitats econòmiques i socials. Però també diu, citant altres historiadors, el que és més important  per a mi: que sense les ciutats mai s’hauria pogut provocar el progrés de la humanitat. La civilització tal com la coneixem va començar realment amb el naixement de les ciutats. Les ciutats són i eren el centre de recollida de la informació del seu territori d’influència i dintre d’elles es reunien les condicions perquè la informació és transformés en coneixement i aquest donés pas als avanços en el progrés de la societat. També diu, potser gràcies a un invent aparegut a la ciutat com és Internet, que les ciutats han deixat de ser el centre de recollida del coneixement, i que potser això serà la seva sentència de mort.

En Ramon Tremosa, en un article al diari Avui fa un parell de setmanes (Madrid, ciutat nació), i també l’Elisenda Paluzie, aquest dissabte passat al mateix Avui (Un context econòmic pro independència), expliquen que gràcies a la globalització països patits tenen molt més futur que estats grans i centralistes com Espanya. També diu en Tremosa que Madrid com a megàpolis de 10 milions d’habitants és una aberració d’intent de crear una ciutat estat i que això no és eficient per a les economies globalitzades.

La globalització no té fronteres i si a això hi afegim el que pot significar el nou model que ens evoca el concepte de la cosa 2.0, potser sí que estem entrant en una revolució. Fins i tot, potser això provocarà una esquerda dins del monolític i antiquat model d’una Espanya basat totalment en el fet que la informació i el coneixement són propietaris de l’Estat i la seva capital ha des ser l’epicentre de la gestió de tot l’Estat.
 
L’Espanya 1.0 té problemes per poder assimilar les conseqüències que es deriven de la globalització i estic segur que sobretot en tindrà encara més quant al model participatiu que es deriva del concepte de la cosa 2.0.

Però compte perquè Catalunya mai no ha pogut ser una nació i per tant no tenim les estructures bàsiques que tenen les nacions com Espanya per poder afrontar aquest canvi que ens ve al damunt sense prendre mal. Per a nosaltres, tal com s’ha vist en els darrers anys, una societat civil plenament forta, activa i sobretot com a garant que els polítics facin la seva feina, és més important que mai. Per això estic totalment en desacord amb el ponent de les Jornades que va dir que el model de ciutadà 2.0 farà que deixi de tenir sentit la societat civil, ja que el ciutadà directament participarà i donarà continguts als seus governs, perquè el problema per a nosaltres, els catalans, és que no tenim govern!

La Catalunya
2.0 només serà factible si la societat civil, és a dir, els mateixos que abans es reunien als ateneus, als cercles artístics, als casals del poble i en alguns bars per fer tertúlia a les ciutats, ara gràcies a la cosa2.0 ens podem intercanviar informació, compartir dades, proveir idees i també reunir-nos virtualment sense limitació d’espai ni de temps, els uns a Londres, els altres a Mont-real o a Castelló o a Granollers o Ciutadella o a Karlsruhe. Si des de la societat civil som capaços d’aprofitar els avantatges d’aquest nou escenari per poder-lo fer servir per a la nostra lluita, potser sí que tindrem alguna possibilitat d’aconseguir al més aviat possible la Catalunya 1.0, i en paral·lel anant creant la generació següent: la Catalunya 2.0. Però mai abans una cosa abans que l’altre, la web 2.0 només ha estat possible gràcies a la prèvia existència de la web 1.0!

Si no ens comencem a posar en marxa, la globalització i la cosa 2.0 ens passaran per sobre i ens aixafaran sense cap mirament, si primer no tenim els recursos que té qualsevol de les altres societats per fer front al canvi.
 Cal utilitzar totes les armes que tenim a sobre i no hem de deixar cap front sense aprofitar-lo per a la nostra causa, i la cosa 2.0 ens pot obrir molts nous fronts per a la lluita. Ho hem d’aprofitar perquè si no potser sí que en el futur, al final, nosaltres serem uns mers provincians que estarem contents de poder escriure i llegir en castellà per així poder participar en el govern, el d’Espanya, és clar!.

Per cert, algú pot donar-li un nom a la cosa 2.0?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *