La independència és només qüestió de temps

Costa veure en perspectiva i distància el que està succeint a Catalunya. Per sort visc a Alemanya i no visc les emocions de forma directa que es desprenen de la situació actual. Gràcies a Internet però estic ben informat, ja sigui per la ràdio, TV 3/24 o especialment pels diaris digitals i Twitter. És cert que sóc selectiu i fa temps que he deixat de llegir certa premsa o escoltar certa ràdio. Ho faig conscient que només rebo una versió de la situació, però valoro el meu temps i sobretot la meva salut. Et pot amargar un matí quan escoltes certes tertúlies, especialment per la zitzània i la demagògia de certs tertulians unionistes. Això no vol dir que no estigui al corrent de què els unionistes demòcrates defensen o argumenten. Escolto la seva postura, alguns punts fins i tot els puc entendre, encara que no els comparteixo. Però no penso perdre ni un minut amb els qui usen arguments de força o autoritaris, els que utilitzen la democràcia per prendre mesures antidemocràtiques, els qui només saben amenaçar i fer por, o els que fan lerrouxisme i actuen demagògicament. Per desgràcia així són la majoria dels defensors de la Unitat d’Espanya.

He après després d’alguns anys d’agafar mal d’estómac i amargar-me alguns matins que hem de deixar de creure que serveix d’alguna cosa contraargumentar el que diuen els polítics o tertulians unionistes. Ens hem de centrar amb el que podem fer nosaltres. Si mirem els que hem aconseguit els independentistes en aquests darrers 8 anys, podrem veure que hem de tenir tota la confiança amb les nostres possibilitats. Hem passat de ser una minoria, que en el millor dels casos arribàvem a obtenir un 15% de vots a aconseguir el 48% en el 27 de setembre de 2015. Mai cap altra opció havia obtingut tants de vots en totes les eleccions autonòmiques. Ni els autonomistes de CiU, ni els pseudofederalistes de PSC-PSOE i Iniciativa, ni els espanyolistes del PP. Els independentistes ho hem aconseguit amb la majoria dels mitjans de comunicació en contra, amb un Estat espanyol bel·ligerant contra nosaltres, i fins i tot, especialment al principi amb un govern autonòmic que només ens utilitzava com argument per aconseguir més prebendes en la negociació amb Madrid. Malgrat tot això, hem arribat fins aquí amb la proclamació de la República Catalana després d’haver guanyat el referèndum de l’1 d’octubre amb més de dos milions de vots a favor de la independència, sense comptar els qui no varen poder votar per culpa de la repressió de la policia espanyola.

D’aquests dos milions i escaig, la majoria són nous independentistes, però això no vol dir que puguin deixar de ser-ho fàcilment. En el moment que hom trenca el paradigma mental de ser súbdit a mercer d’altres per ser sobirà de les seves decisions és impossible que vulguis tornar enrere de manera voluntària. Qui ha tastat ser amo de les seves pròpies decisions, mai vol tornar a ser esclau de les decisions d’un altre. Ho podrà fer veure que ho accepta si les circumstàncies són tan difícils que poden comportar un perill per la seva vida o de la seva família, però sempre que pugui, quan vegi que no està en perill, tornarà a voler ser sobirà de les seves decisions. Però si a més, l’alternativa de deixar de ser sobirà és la de ser súbdit d’un Estat que et menysprea la teva llengua i identitat, que t’amenaça quan vols reivindicar la teva sobirania i fins i tot t’empresona inventant-se delictes inexistents quan actues de forma pacífica en conseqüència al que tu penses, llavors quins avantatges té ser súbdit de la democràcia que et dóna el Regne d’Espanya?

Només volen continuar essent súbdits espanyols els ciutadans catalans que pel seu fort sentiment espanyol, és a dir, pel seu fort nacionalisme, els permet acceptar la repressió que es dóna en al seu voltant però irònicament ho critica quan es dóna, salvant les distàncies a altres llocs del món, com al Tibet o Palestina. Aquí, no parlo dels ciutadans catalans que són feixistes o simplement se senten colonitzadors. N’hi ha alguns amb cognoms ben catalans, perquè el feixisme o la mentalitat colonitzadora és una forma de pensar independentment del teu origen. És una forma de pensar que s’aprèn en el teu entorn social i depèn molt dels valors educatius que reps en la infantesa. Però per sort una minoria dins de la societat catalana, encara que no són tanta minoria en la societat espanyola, cosa que fa pensar una mica quin és el model educatiu espanyol.

És només qüestió de temps que s’imposi la voluntat majoritària dels ciutadans catalans de voler ser lliures i no súbdits d’un Estat amb una democràcia feble i corrupta, que no els respecta i oprimeix.
EL 21 de desembre és clau per determinar si anirem més ràpids o més lents per aconseguir la llibertat. Com que tinc una certa edat, m’agradaria no haver d’esperar molt més i per això demano que tots ens impliquem al màxim per guanyar amb majoria de vots i escons el 21 de desembre. Si ho fem, som imparables!

Endavant les atxes!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *