Castanyada dels catalans a la Universitat de Frankfurt

Ahir dissabte, la dona, els nens i una amiga, la Marta, que viu a Forst, vàrem agafar el cotxe i vàrem anar de Kalrsruhe cap a la Universitat de Frankfurt, Grüneburgplatz 1, Frankfurt am Main, sisè pis, despatx 255.

Ens havia convidat per correu electrònic en Joan N. Escrivà, que és el secretari/Generalsekretär de l’Associació Catalana de Frankfurt/Katalanischer Verein Frankfurt (http://www.catalans.de/frankfurt/), conjuntament amb la Biblioteca Catalana, per fer una castanyada a partir de les 4 de la tarda. 

La Goethe Universität de Frankfurt té un edifici que des de fora sembla un banc americà dels anys 50 o un edifici governamental que veiem a les pel·lícules de l’FBI o de la CIA, però a dins la impressió que vaig tenir encara m’ho va semblar més. L’entrada té un sostre d’uns 10 metres d’alçada amb unes escales que et porten a diferents replans amb unes parets entre blanques i grises.

A l’ascensor, preguntem en alemany a una noia que porta una carmanyola si anem a la castanyada catalana, i ens respon mig en català i alemany que ella també hi va. Que bé!, perquè en cada pis o etage, com diu la veu d’ascensor amb accent de Hessen, hi ha un passadís llarg amb molts despatxos. 

Entrem al despatx 255 i… quina sorpresa!, ens rep el Prof. Dr. Tilbert Dídac Stegmann amb un gran somriure i amb les paraules “Benvinguts a la castanyada, entreu, entreu!” Resulta que la castanyada es fa al despatx del professor!

(continua)

Jo sempre he tingut una predilecció especial pel catedràtic o professor, com diuen a Alemanya, Tilbert Dídac Stegmann. Recordo quan va publicar aquell llibre Catalunya vista per un alemany (1988), el vaig comprar i me’l vaig llegir d’una tirada àvid per trobar respostes diferents a la nostra especial situació identitària.  Us puc assegurar que malgrat que el llibre té poques pàgines, cada paràgraf no té pèrdua i em va respondre plenament les meves preguntes, com també va donar sentit a moltes que encara tardarien a arribar.

Tant és així, que aquest llibre ja no el tinc, perquè malgrat que l’he comprat diverses vegades, sempre l’he acabat regalant, la darrera vegada a una secretària alemanya que feia 5 anys que vivia a Catalunya, professora d’idiomes i que no acabava d’entendre el fet català, malgrat que sabia dir quatre paraules en la nostra llengua. A partir de la seva lectura, l’Ursula va ser més oberta i em va començar a parlar en català. Però aquest llibre no és pas per als alemanys que van a Catalunya, aquest llibre és sobretot per als catalans de Catalunya que encara no tenen clar quina és la nostra situació. És un llibre que malgrat que fa 20 anys que va ser publicat és per desgràcia plenament vigent, dic per desgràcia perquè estic segur que al professor li hauria agradat que ara només fos recordat com un llibre d’història que va posar el seu gra de sorra per la independència de Catalunya. 

Nosaltres hem arribat un pèl aviat al despatx del professor i només som unes 10 persones. Però a poc a poc comença a emplenar-se fins que no hi cabem. Molts eren parelles com nosaltres amb fills petits com els nostres i aviat el passadís es va transformar en un pati de joc per als més menuts.

El professor estava molt content amb tanta criatura, ens deia que el futur del català depèn d’ells. Vaig pensar: com costa que els meus dos petits parlin en català; malgrat la meva perseverança de parlar-los només en la meua llengua, quasi sempre em contesten en alemany. El professor ens va dir que no defallim, que si no canviem de llengua, els nens al final parlaran el català segur.  

També vàrem parlar sobre el seu llibre, com també del seu decàleg que té penjat a la paret del castellanoparlant i del catalanoparlant. En el transcurs de la conversa, li vaig explicar la iniciativa que estàvem engegant de Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la Nació Catalana; hi va mostrar molt d’interès i ens va dir que ell creia que els Països Catalans haurien de ser independents al més aviat possible. El professor va dir que ell és independentista perquè és l’única manera de poder sobreviure. Igual que en el seu llibre que va escriure fa 20 anys, el professor Tilbert Dídac Stegmann és clar i català: la independència és l’únic camí que hi ha.

El professor ens va explicar que aquest anys tenien més de 70 alumnes inscrits a l’assignatura de català!. Potser que fora dels Països Catalans és la que té més alumnes. Molts s’ho han agafat com a matèria avaluable per a la carrera de romanístiques. Molts ho fan per curiositat i d’altres perquè varen ser una temporada a Catalunya, concretament vaig parlar amb un noi que es diu Thomas, que havia estat 6 mesos a la Universitat de Bellaterra el 2002 i ara estava estudiant el català a Frankfurt. El Thomas no parla gaire bé el català, però el comprèn i s’hi esforçava. El mateix amb un noi japonès de qui no recordo el nom.  

Més tard, el professor ens va voler ensenyar la Biblioteca Catalana de Frankfurt als qui volíem. Vaig sentir emoció en entrar a la biblioteca de llibres en català més gran del món, fora dels Països Catalans. El professor ens va explicar que tenen més de 35.000 llibres, tots catalans, i que possiblement ni a Catalunya trobaríem una biblioteca com aquesta perquè al Principat les biblioteques de cada 10 llibres 8 són en espanyol, en canvi a Frankfurt tots són en català.

Ens va ensenyar una rèplica dins d’una vitrina del Manuscrit de Karlsruhe o Brevinculum de Ramon Llull. En les il·lustracions es podia veure quin devia ser l’aspecte del filòsof. Era calb, segur, va dir el professor, ja que el llibre fou publicat pocs anys després de la mort del filòsof universal català. Quina sorpresa!, no sabia que a la ciutat on visc jo hi ha l’original guardat com un tresor del llibre publicat entre el 1321 i el 1336!  

La biblioteca de Frankfurt té els llibres catalogats per editorials, i vaig preguntar al professor si tenien el llibre d’Eugeni Xammar Seixanta anys d’anar pel món, el va buscar i sí que el tenia, era la versió original de l’editorial Pòrtic! Quina emoció en poder-lo fullejar. El professor ens va dir que el llibre L’ou de la serp, que recull els articles que Xammar va escriure des d’Alemanya durant aquell període publicat per l’editorial Berenberg l’any passat, havia tingut molt d’èxit a Alemanya. Li vaig comentar que havia sortit un llibre nou sobre aquest magnífic periodista i que li’n faria arribar les ressenyes perquè en aquell moment no em recordava de l’editorial. El llibre en qüestió és Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar, escrit pel meu amic Quim Torra.

Caminant pels passadissos de la biblioteca vaig poder veure molts llibres infantils de la meva infantesa, com també em vaig emocionar de veritat quan vaig veure el llibre Vida i mort de Lluís Companys de l’Editorial Pòrtic del 1976 de Josep Maria Poblet. El llibre era igual com jo recordava amb les seves tapes vermelles clares i la foto d’en Companys a la portada. Recordo quan el vaig comprar pel meu compte a la parada de Sant Jordi que fèiem els escoltes de Malgrat, el 1977; jo tenia 16 anys i aquell llibre em va marcar. Per això ara sóc independentista! 

En tornar cap al seu despatx vaig aprofitar l’avinentesa per donar a tothom el dossier de presentació de la iniciativa Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la Nació Catalana. Vaig rebre molt bones vibracions. Amb el secretari, Joan Escrivà, que lluïa un pin amb els Països Catalans, vaig estar parlant una estona sobre aquest projecte i vàrem quedar que el mantindria al dia de tot, per quan tinguéssim una data fitxa de mirar de preparar una colla per anar-hi des Frankfurt.

Molts dels catalans teníem històries semblants, la majoria érem parelles joves o no tan joves (ho dic per mi) amb criatures i que per motius laborals estàvem treballant a Alemanya. Hi havia una parella de Lleida i moltes parelles mixtes, o només havia vingut la dona perquè l’home alemany s’havia quedat a casa.  

Al final, en marxar, vàrem quedar que miraríem de fer una festa de Nadal el dissabte 13 i potser el 16 el cagatió. El problema és que  l’Associació Catalana de Frankfurt/Katalanischer Verein Frankfurt no té cap local per poder reunir-nos. El professor ens ha ofert el seu despatx per al dia 16 per fer el caga tió, però per la festa de Nadal necessitem un local fora de la Universitat.

Mentre tornava cap a casa amb el cotxe he vist un edifici preciós amb jardí a prop de l’Òpera de Frankfurt amb un gran rètol que deia Instituto Cervantes; és un edifici emblemàtic que l’Ajuntament de Frankfurt ha cedit a Espanya perquè faci una biblioteca i classes d’espanyol, a un preu molt bo. Li he dit a la dona i a la Marta que podríem dir als espanyols de l’Instituto Cervantes que ens deixin el 35% d’espai de l’Amerika Haus que podeu veure en aquest vídeo de l’Instituto Cervantes TV,  per posar el nostre local per als catalans, atès que dels 8.000 € mensuals que paguen de lloguer a l’ajuntament de Frankfurt, uns 2.800 els paguem els ciutadans de parla catalana. 

En fi, com sempre, cornuts i a pagar el veure!

 

Nota: Per cert, des de la catosfera s’està gestant un nova campanya per intentar posar remei a la disbauxa en l’aspecte purament de gestió política com sobretot de nacionalització espanyola que el tripartit està duent a terme dins de la política catalana. Com sempre, m’he apuntat als BAT: Blog Agains Tripartit. Som-hi, doncs!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *