L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Costa d’entendre
que aquest llibre hagi trigat dos anys a publicar-se, perquè és
d’aquells que no s’abandonen un cop llegides les primeres línies. És
cert que Ricard Biel
no és un autor conegut, però ho serà. Ho serà perquè la seva prosa té
una força extraordinària i amb fragments que tallen com un estilet, com
per exemple aquest en què Leibitz parla de la seva mare: “Sabia
mirar-la i no escoltar-la, com si la veiés a través d’una pantalla.
Veia els seus ulls plens de confusió, d’ignorància, d’estupidesa, tota
aquella defecació concentrada en el seu rostre que abocava cada dia
sobre meu, sobre tothom, sobre si mateixa. Era capaç d’observar-ho amb
una distància que ara em sembla insòlita en un nen. I és que vaig
madurar a hòsties. Aquella dona era per a mi una lliçó constant i
diària del que anava de veritat això de la vida –de la gent. La mare
m’estava ajudant sense saber-ho. Fora de casa, ja res em podia fer mal.
No podia menys que estar-li calladament agraït”.

Sobta que un
fill descrigui així la seva mare, certament, però és el retrat fet per
un jove que ja intueix que mai no s’alliberarà del sentiment de culpa
que la seva progenitora li ha creat. Per això es reclou en ell mateix i
només té contacte amb un nombre molt reduït de persones, aquelles que
els ulls de la mare ja fa temps que han condemnat. Leibitz, per tant,
sembla un candidat al suïcidi –molts nois en circumstàncies similars
opten per aquesta via com a única sortida al rebuig que senten per si
mateixos-, però ell és prou fort per no caure-hi. Amb tot, mai no
s’alliberarà d’una ràbia interna que el farà presoner d’un desig
permanent de reafirmació personal i que conflictivitzarà la immensa
majoria de les seves relacions futures. En ell hi trobem ressonàncies
de Jim Stark, el boirós protagonista de Rebel without a cause,
de Nicholas Ray, entrampat familiarment entre la tirania matriarcal i
la covardia paterna, i també de Holden Caulfield, l’adolescent d’El vigilant en el camp de sègol,
de J. D. Salinger, immers en un procés d’autoconeixement i d’adaptació
al món dels adults. La diferència és que Caulfield malda per retenir la
infantesa i aturar el cicle de la vida, mentre que Leibitz no té
aquesta possibilitat perquè no té infantesa. O la infantesa que té és
tan infeliç com la seva adolescència. “L’home és l’única raó de la
infelicitat.”, diu Leibitz. I afegeix: “Per mi el més preocupant és
saber de quin mal hauré de viure infeliç si no hi poso remei. […]
Aquest mal té dues cames i el veig només obrir la porta de l’habitació.
Es mou, es belluga com una serp dreçada, a l’aguait, amatent a
clavar-me el seu verí en qualsevol moment, i tot perquè té por. A mi em
fa por, m’horroritza, m’arriba a paralitzar. Però a la por m’hi de
d’enfrontar, ho vulgui o no. El necessito, necessito l’home, el
necessito tant que no puc viure sense ell”.

Quan Leibitz diu que
no és pas el mur d’una presó qui et fa infeliç, sinó qui l’ha
construït, està parlant dels perills que assetgen el qui gosa
traspassar els límits de les veritats oficials. No hi ha final feliç
per a aquell que creua la línia del pensament políticament correcte,
perquè la seva gosadia és una provocació que amenaça el control del
pensament exercit des del poder. N’hi ha prou de llegir la premsa per
veure quins són els límits de la llibertat d’un país. N’hi ha prou
d’escoltar el seu estol d’opinants oficials per saber que ho són
justament perquè diuen allò que s’espera que diguin, altrament serien
considerats uns folls. Ells són l’encarnació de la por. Abillats amb la
bata blanca d’una falsa llibertat, aquests anestesistes institucionals
ens diuen que el nostre mal no vol soroll i parlen i parlen i parlen
sense dir res fins que ens venç la son i esdevenim bons minyons.

Hi
ha, per tant, una doble lectura en aquest llibre de Ricard Biel, en el
sentit que el llit d’espines a què al·ludeix el títol és una metàfora
de la societat catalana. Una societat poruga, infantívola, que es nega
a créixer i a agafar les regnes de la seva pròpia existència i que
satanitza tots aquells fills adults que volen traspassar els murs de la
llar d’infants en què ens hem convertit. El pensament lliure fa molta
por; el pensament no subornable ni domesticable, que desperta el país i
li dóna eines per prendre consciència de la seva identitat, dels seus
valors i de la seva força, no interessa a Catalunya perquè enforteix
l’autoestima de la gent i la fa assertiva, inconformista i rebel. I per
això mateix el narcòtic que propaguen els nostres altaveus mediàtics no
és pas l’expressió d’allò que encara som, sinó d’allò en què ens volen
convertir. Aquest és el llit d’espines de la novel·la de Biel: la
perversa capacitat del poder per víctimitzar els botxins. Així és com,
atrapats en un sentiment de culpa secular, ens anul·lem nosaltres
mateixos dia rere dia i fem de la renúncia el tret més definitori de la
nostra identitat. Sort que cada cop hi ha més catalans que, com fa
Leibitz pensant en el món, es pregunten com és possible que les
estrelles restin penjades allà dalt, impassibles davant la nostra
basarda nacional.

Lletres , núm. 34, agost/setembre, 2008