L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
UN QUE VA OBEIR
Li varen dir que es tiràs dins un pou, i ell va creure. ‘Creure és criança’, deien antigament per fer-nos entrar a solc, quan es pensaven que encara tindríem adob
No en vàrem tenir: ni adob ni compostura. Per això encara som vius. I si volem arribar a la vellesa com aquell homenet de per devers l’Índia que pareixia un benignet, hem de fer com ell. Ell deia:
No fighting, no co-operation.
Ja és això. Sense despentinar-nos ni bategar un sol múscul. Paralitzats, deia en Miquel Bauçà que hem de quedar fins que el mal temps manqui. Si perdem la serenitat perdrem barca i bolitx, i ja ha bastat el que hem perdut. No ho trobau?
(Aquest dibuix és una foto feta meva a una il·lustració de PRAT a una rondalla del tom VII de les RONDAIES MALLORQUINES d’en Jordi des Racó, En Salom i es batle. Editorial Moll. Mallorca)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És ben cert: com més aviat ens posem damunt els retalons per cridar qui som i què volem, més de pressa s’esvairà el malson que de sempre ens han infringit: que si no obeïm a la metròpoli, dormirem amb els talons darrera. Alguns, a això, li diuen -o li deien no fa tant- insubmissió.