SAVIESA DE GOS

El mal costum d’embolicar les coses quan les podem fer senzilles és un dels mals que sobretot les administracions públiques no es poden treure del damunt. Un historiador em va dir un cop que tot això començà amb la formació dels imperis moderns. No va ser el mateix, evidentment, l’imperi mediterrani de la Corona d’Aragó que l’imperi espanyol d’arrel castellana. La mentalitat burocràtica no fa referència només als dits funcionaris, que n’hi ha que són molt diligents i eficients (molt més satisfactori que ser eficaç), sinó aquella mentalitat de pensar que en comptes de fer un servei, són els demés els que estan al teu servei, es diguin contribuents, treballadors, ciutadans o companys de feina.

Portem tant de temps convivint amb aquesta mentalitat que molts cops ni tan sols ens adonem que existeix aquesta “malaltia”. El primer que fa la burocràcia és inventar-se funcions per justificar la seva existència, tant se val que sigui necessària o no.

El primer que fa la burocràcia és crear molta paperassa, molts tràmits i controls ficticis, per simular que és necessària per al bon funcionament de l’administració. En comptes de simplificar, la seva tendència és a complicar sempre les coses. Així, davant de cada nova dificultat o problema a resoldre, es crea una comissió, un departament, una funció especial, amb els seus supervisors, personal administratiu i caps corresponents. Quan la complexitat es fa tan gran que escapa fins i tot al control dels seus creadors, sempre es pot acudir a crear un organisme adjunt a l’administració. És per això que existeixen instituts oficials, para-oficials, adscrits a l’administració etc., tots ells difícil de definir el perquè de la seva existència que no pugués fer l’administració pública mateixa.

La burocràcia sempre es resisteix a la simplificació. S’oposa per supervivència per exemple a la finestreta única, al creuament de dades, etc. Tendeix a blindar cada part de l’administració com si fós un compartiment estanc. En ple segle XXI és incomprensible com un empresari ha d’acudir a fer uns 12 tràmits diferents en diferents finestretes per crear una empresa. També és incomprensible que un ciutadà normal que compri o vengui una propietat, sigui urbana o rústica, hagi de passar com a mínim per cinc finestretes diferents per legalitzar l’operació realitzada.

Per què els impostos i taxes, siguin de la Generalitat, de l’Estat o de l’Ajuntament o de la Diputació s’han de cobrar en finestretes diferents?. Per què els tràmits amb qualsevol administració no es poden fer des de qualsevol finestreta de qualsevol administració? A aquestes alçades de la tecnologia, no pot ser admissible la resposta de que són administracions diferents. Pel ciutadà no són diferents, per ell és l’Administració.

La complexitat i el desgavell comença per la creació de places a l’administració i les convocatòries corresponents per a cobrir-les. M’estic referint al cos d’administratius. A ningú se li ha ocorregut crear un cos únic d’administradors públics, amb unes oposicions úniques per a totes les conselleries, ajuntaments, universitats, etc? Per què ha de ser diferent el nivell d’exigència per un administratiu del departament de sanitat que pel de justícia? Si hagués unes oposicions úniques per un cos únic de funcionaris, s’acabaria amb la ximpleria de les places “en propietat”. Per què “en propietat”? La plaça no pot ser mai d’un funcionari concret, sinó del conjunt de l’Administració Pública. Això facilitaria la mobilitat segons les necessitats de cada departament, de cada ajuntament, de cada ens públic, amb les seves degudes compensacions (que per això són a l’hora de negociar els convenis els sindicats).

Però la mentalitat burocràtica fins i tot s’ha escampat a dins de moltes empreses. Per això és urgent, extremadament necessari, que en una República catalana es desterri aquest comportament, aquesta mentalitat de paràsit que defineix al buròcrata.

Fins i tot aquesta mentalitat ha impregnat la manera de fer lleis i reglaments. És la mania de fer lleis amb annexes i addicionals, és la mania de fer una llei “d’acompanyament” dels pressupostos, que ja el nom s’ho porta! Per què hem d’acompanyar als pressupostos, és que potser es poden perdre? Per què em de no podem incloure en l’articulat d’una llei una addicional, un annexe o una transitòria?. Realment els buròcrates utilitzen un llenguatge de bajanades, potser perquè la seva funció social és simplement una bajanada, o sia,  absolutament prescindible pel conjunt de la societat.

La regla d’or de l’administració hauria de ser “EL QUE ÉS MENYS, ÉS MÉS”. O sia, amb menys diners fer més (regla de l’eficiència). El que es pot fer amb 20 articles millor que amb 30, el que es pot fer amb 3 departaments, oficines o nivells d’administració millor que amb 5 o 6. I així successivament. Si ho aconseguim farem un país amb una administració més eficient, més justa i menys costosa, i finalment, més propera i àgil als ciutadans. Que és del que es tracta. No hauria d’haver estat sempre així? Aquests són els mals d’Espanya que hem de dir adéu.