Per entendre aquest temps, retrobo Proust

“Assaboria aquella impressió, en el que tenia d’extra-temporal, en l’únic ambient on podia viure, és a dir, fora del temps. No podia copsar-la en el present, ja que, com que la imaginació no hi entrava en joc, els sentits eren incapaços de fornir-la-hi. Només tenia el poder de fer-me retrobar els dies antics, el temps perdut, davant el qual la memòria i la intel·ligència sempre fracassaven. Tantes vegades la realitat m’havia decebut perquè  en el moment que la percebia, la imaginació no s’hi podia aplicar, per la llei inevitable que vol que no es pugui imaginar més que el que és absent. Una sensació havia afegit la idea d’existència, aïllar un poc de temps en estat pur.”

“Les veritats que la intel·ligència capta directament en el món de la plena llum tenen quelcom de menys necessari que totes aquelles que la vida ens ha comunicat malgrat nosaltres mateixos, en una impressió, però que en podem deslliurar l’esperit. Tot allò que nosaltres no hem hagut de desxifrar, tot allò que era clar abans de nosaltres, no ens pertany. Només la percepció grollera i errònia ho situa tot en l’objecte, quan precisament tot es troba en l’esperit. Amb la vellesa passa el mateix que amb la mort. Alguns l’afronten amb indiferència, no pas perquè tinguin més coratge, sinó perquè tenen menys imaginació.”

(Marcel Proust, “El temps retrobat”)

Afegeix un comentari