Ara anem bé: confederats

De molt bona notícia podem qualificar la creació de la Confederació d’Entitats Sobiranistes pel Dret a Decidir. Sembla que finalment el seny, la raó i el rerefons històric s’imposa. En aquest país nou que intentem bastir, cal revisar a fons els conceptes i fins i tot la terminologia emprada. La mateixa denominació de Països Catalans, tant estimada pels sectors més radicals del sobiranisme, i que durant un temps va tenir un evident efecte de clarificació, de cohesió i fins i tot de definició, cada cop es va fent més evident que la seva vida útil està periclitant. La mateixa denominació, massa voltes s’ha tornat en contra dels sectors més catalanistes del País Valencià, facilitant el seu aïllament. Arriba l’hora de substituir els mots per d’altres que s’adaptin millor a la nova realitat i que facilitin entendre’ns de manera directa sense donar peu a malentesos.

De fet, la mateixa denominació Països Catalans no l’he trobat mai del tot idònia per descriure la nostra realitat nacional. Tampoc mai he estat d’acord amb els partits que han volgut estendre des del Principat les mateixes formules organitzatives, com els IPC, o ERC, o la mateixa CUP quan han fundat seccions locals i agrupacions amb aquesta mateixa denominació, reforçant la imatge d’una certa exportació i “colonització” de models propis del Principat. Si des del naixement de la nostra nació, la idea d’articulació confederal sempre ens ha acompanyat i ens ha format com a país, des de les velles constitucions de Pau i Treva, passant pels Usatges i el Consolat del Mar, fins arribar a la conformació i articulació política en regnes diferents, lligats per una mateixa autoritat sobirana en la figura del monarca que estava obligat a jurar separadament els furs dels diferents regnes i a celebrar-hi Corts, reflex de la plena sobirania de cadascuna de les seves parts. Si tot això ens ha marcat i format políticament al llarg del temps, perquè durant les darreres dècades s’ha volgut ocultar com la solució política més idònia al tarannà de valencians, catalans, baleàrics i rossellonesos (sense oblidar als franjolins i algueresos)?

Així, quan la mateixa ANC va decidir no permetre agrupacions territorials fora del Principat, malgrat ser fortament criticat pels que encara sostenen aquesta denominació de Països Catalans com a bandera, amb el temps, aquesta decisió ha obert el camí d’una molt bona solució. La constitució o coordinació confederal d’Entitats pel Dret a Decidir de cada territori de la llengua comuna, obre la perspectiva d’un camí que pot vèncer moltes resistències, sobretot al País Valencià, per poder caminar junts i acomboiar ritmes diferents en un objectiu comú a llarg termini. De fet, és el primer cop que organitzacions amb objectius polítics s’articulen de manera efectiva en cada un dels territoris d’aquesta estimada i antiga confederació de pobles.

I si cal pensar en substituir el terme Països Catalans, perquè no imaginar noms com Confederació Mediterrània, o Confederació Mediterrània Occidental? A més de definir-nos geogràficament qualsevol d’aquestes denominacions (o per l’estil) també ens defineix el nostre model organitzatiu com a país de països. I al damunt, no fica cap impediment a que en un futur, es pogués articular amb un grau variable d’associació pel que fa a la Catalunya Nord, l’Alguer o la Franja. No és ben cert que una denominació així té molts més avantatges que els que tenim amb Països Catalans? El ficar en valor el mot Confederació de fet només faria que respectar la nostra història. Per imaginar el futur, de vegades només tenim de mirar el passat per saber com hem de construir-lo. Si el nom oficial de Suïssa és Confederació Helvètica, i està formada per quatre països o col·lectivitats diferents, i ningú pot negar que hagi estat un model estatal d’èxit, perquè no aplicar el mateix, quan sabem que la nostra idiosincràsia i història anava pel mateix camí, si no hagués estat estroncada pels Borbons i l’Espanya imperial?

Atrevim-nos doncs, siguem valents alhora de fins i tot inventar noms nous per al nou país. Això també pot formar part del debat constituent (alguns diran que és massa prematur). De moment, el primer pas, ja s’ha donat, i és una molt bona notícia, malgrat que sabem que molts fonamentalistes de l’independentisme intentaran destrossar aquesta iniciativa. La por a deixar enrere nocions obsoletes de vegades només són excuses per frenar la lògica evolució de les coses.

Afegeix un comentari