PAUL GIGER: experiència ultra-sensorial

El dissabte 12 d’abril va haver-hi un memorable concert al monestir de Santes Creus. Hi actuava el violinista suís Paul Giger i la clavicembalista Marie-Louise Dähler, la segona de dues actuacions úniques (per al moment i pels intèrprets), conseqüència directa del projecte “Persimpatia”, en homenatge a l’original i espiritual fabricant de violins Ricard Margarit, mort el 2011.

Quatre originals violins va fabricar en Margarit, amb la particularitat d’haver afegit cordes externes a la caixa, que vibren per simpatia amb les que frega l’arc, donant una sonoritat i una profunditat úniques. El projecte, materialitzat a través de Verkami, consisteix a donar a conèixer aquests quatre violins únics mitjançant els propietaris i intèrprets dels mateixos, persones que concebeixen la música fugint dels esquemes coneguts, intentant retornar a la sonoritat primigènia per la qual es va crear la música, unió espiritual dels homes amb allò de més profund en la naturalesa i la religiositat.

Els concerts així estructurats, es converteixen en experiències personals úniques i irrepetibles, tant pels intèrprets com pels oïents. En aquest sentit, Paul Giger i Marie-Louise Dähler, d’altra banda autèntics virtuosos i mestres originals en el seu ofici no em van decebre el més mínim. Una magnífica experiència, malgrat el fred (la pedra guarda molt bé el fred) i la incomoditat (els bancs de fusta no són el seient més còmode per a un concert), però que l’atmòsfera que anà creant Paul Giger, va fer que m’oblidés ben aviat d’aquestes “petites” molèsties materials.

Giger, a voltes transformava el so dels diferents violins que va tocar (4 de ben diferents), en giscles, laments, en els ocells, en el so del vent o d’una màquina, segones veus que eren autèntics ressons, sense perdre mai una melodia que com un mantra s’anava apoderant de tota la nau de l’església, que aconvidava a tancar els ulls i deixar-se portar, a endinsar-se en la pròpia trascendència, a una comunió ancestral.

Sonoritats que travessaven l’espai i que travessaven els nostres cossos, que impregnaven de vibracions les parets. Res tenia d’envejar la màgica execució de Giger a la que contestava i dialogava Dähler. El clavicèmbal, semblava un llaüt o guitarra barroca, a voltes sentiem una arpa, unes campanes, ressons d’acords llunyans que semblaven venir de lluny.

Per moments vaig pensar que creadors com Paul Giger encara ens són necessaris, per recordar-nos que encara no està tot dit en la música feta amb instruments clàssics i que aquesta no hauria de ser només espectacle. Per moments, també vaig pensar que el que estava escoltant es devia correspondre bastant a la filosofia que practicaven els pitagòrics, els primers que van establir regles musicals, descobridors de les lleis de l’harmonia, la freqüència i els intèrvals. Per a ells, la música era un vehicle per unir-se amb l’univers i amb el trascendent, formava part d’una quasireligió.

D’aquest mateix sentit de la trascendència participava en Ricard Margarit, i per això Giger és dipositari d’un dels seus violins i realitza comptats concerts, que esdevenen joies úniques, que alguns hem tingut la sort de gaudir (almenys un a la vida). És difícil trobar gravacions d’aquest músic genial, però algunes circulen per internet. És una música per escoltar tranquilament, sense fer res. No és estrany que en el concert no hi hagués interrupcions ni vulgués aplaudiments o agraïments, aquesta no és la intenció que vol per la seva música. És d’agraïr la sinceritat i honestedat de l’experiència que ens va regalar en aquell monestir, que recordaré tota la vida.

El que va començar com una contribució econòmica a un projecte curiós i interessant, s’ha convertit en el re-descobriment de l’autèntic sentit de la música i en un retorn molt més gran del que modestament vaig aportar, com les coses més
autèntiques de la vida. Dono gràcies per haver-lo viscut.

Afegeix un comentari

Comentaris tancats.