Trencavèl

Avui fa seixanta-dos anys que l’exèrcit roig va alliberar Auschwitz-Birkenau, al sud de Polònia. Els soviètics van trobar-hi 84.000 supervivents en el vast complex exterminador, format per tres camps principals i quaranta camps satèl·lit.

Els camps de concentració no van ser pas un invent nazi: els britànics ja els havien usat a Sudàfrica durant la Segona Guerra Bóer, els espanyols els van fer servir contra els cubans durant la Guerra d’Independència de Cuba, els soviètics en feien un ús massiu a Sibèria (el Gulag) des de 1920 i els americans varen tancar milers de conciutadans d’ètnia japonesa després de l’atac de Pearl Harbor. I de fet, els dos primers camps de concentració nazis (Dachau i Oranienburg) eren molt similars als camps usats per britànics, espanyols, russos i americans: es feien servir per tancar oponents polítics, ‘enemics’ del règim i criminals comuns.

Els camps posteriors nazis van ser els que van aportar la diferència: Treblinka, Sobibor, Belzec, Chelmno i Auschwitz-Birkenau. Aquests camps no eren de concentració sinó d’extermini. L’únic motiu de ser-hi tancat era per morir-hi, no per treballar-hi ni per estar aïllat. A més, els nazis van usar la tecnologia punta per dur fins al final l’extermini dels qui ells consideraven indesitjables: els jueus europeus.

El major camp d’extermini va ser el d’Auschwitz-Birkenau, prop d’Oswiecim, Polònia. Era el que tenia la tecnologia més avançada, amb cambres de gas capaces de matar fins a vint mil persones al dia (amb el luctuós gas Zyklon B). Auschwitz va obrir el 1940 com un camp de presoners polonesos però arran del compromís de la Solució Final, a la Conferència de Wannsee, el 1942 va ser reformat per convertir-lo en l’infern sobre la terra: quan el vint-i-set de gener de 1945 l’exèrcit roig va arribar a Auschwitz, un milió cent mil persones ja hi havien estat assassinades, el 90% d’elles, jueus.

En la història de les nostres civilitzacions hem tingut altres casos de genocidis de milions de persones. Només al segle XX hem tingut el genocidi dels armenis a mans dels turcs, la centralització econòmica soviètica o la cruenta matança entre hutus i tutsis a Ruanda. I si tirem enrere i fem un repàs ràpid trobem el genocidi belga del Congo, l’extermini aborigen australià fet pels britànics, el genocidi americà fet per espanyols, anglesos i els seus descendents independents, o les massives matances fetes pels imperis mongols, xinès, romà o egipci. Res de nou sota el sol, doncs.

Allò que té de diferent l’holocaust és la seva eclosió en l’era de la informació, la seva realització per part d’un poble (l’alemany) històricament dominat per altres potències europees (i que per tant hauria d’haver après què significa ser perseguit o haver patit una matança sagnant com la de la Guerra dels Trenta Anys) i haver afectat el poble jueu.

Que un poble civilitzat i culte com l’alemany es deixi arrossegar a la barbàrie mostra el nou poder dels mitjans de comunicació de masses, que reparteixen la culpa entre tothom de manera que ningú és innocent però ningú és tampoc del tot culpable. De fet, la matança de jueus es feia com en les línies de producció industrials, en què ningú és totalment responsable del producte final: uns treuen els jueus de casa, els altres els porten en tren, uns altres els amunteguen en camps, d’altres els ofeguen en gas, uns altres n’aprofiten el cabell, les dents o el greix i uns altres en cremen les restes. I tot plegat dirigit per baixets funcionaris amb ulleretes rodones que no són gaire xerraires ni tenen sentit de l’humor. Així és el nou terror.

I la víctima, el poble jueu, no ha restat indiferent a l’intent de fer-los desaparèixer del planeta. El 1942 hi havia uns dotze milions de jueus de Londres a Vladivostok, com va denunciar Reinhard Heydrich a Wannsee. El 1945 només en quedaven sis milions. La barreja cultural, religiosa, ètnica i familiar que és el judaïsme ha destacat sempre per la seva capacitat cultural i científica. No hi ha cap altre grup nacional, ètnic, cultural o religiós que tingui avui un percentatge similar de premis Nobel, ni tingui tants líders polítics, comunicatius o empresarials. Tot un èxit de supervivència en les condicions més difícils, dels quals els pobles que volen ser independents potser en podrien aprendre alguna cosa.

Aquesta resistència al destí provoca, però, molt d’odi encès per l’enveja o la necessitat de notorietat pública. Continua havent-hi molta gent que nega l’existència de l’Holocaust, i fins i tot el govern d’Iran sembla que prepara la població per una situació pre-bèl·lica a base de fer-los odiar Israel, el supervivent visible de la tragèdia jueva: el desembre passat Iran va organitzar aquesta conferència per refer la visió global sobre l’Holocaust. Dins dels actes de revisió també hi va haver un concurs de caricatures sobre l’Holocaust, de les quals en podem veure aquest exemple.

Sembla que la presidència alemanya de la Unió Europea vol pressionar els seus socis per convertir en delicte la negació de l’Holocaust. Jo no crec que sigui una bona solució. La llibertat d’expressió s’ha de respectar davant de tot, tant si és per cagar-se en Mahoma com si és per dir que Palestina és el nou Holocaust o que ETA és un agent polític vàlid. Les coses s’han de poder dir sense por d’anar a parar a la presó. I la societat ha de tenir prou cultura com per poder descartar les bromes de mal gust, rebatre les falsedats i girar l’esquena als violents. Una cosa no treu l’altra.

L’altre dia vaig llegir una proposta al bloc de n’Scott Adams, el creador del popular Dilbert. L’Scott Adams deia que si Europa i els EUA (i fins i tot Israel) acceptessin participar amb els islàmics en aquestes conferències negacionistes, fetes en terreny neutral, la quantitat d’informació existent sobre tots aquests temes faria impossible la defensa pública de la negació.

Jo no sé si funcionaria o no. Quan algú vol creure alguna cosa, la creu més enllà dels fets i de la percepció. Però el que no estic gaire segur és que prohibir el diàleg i les expressions de dubte siguin la millor manera de refermar-nos en les nostres conviccions. La ciència no s’ha format a partir de les prohibicions sinó a partir del diàleg obert. Algun dia la societat (la nostra, l’espanyola, la islàmica) haurà de prendre aquest camí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!