Trencavèl

No sé si ve a tomb,però he trobat un post al bloc de Salvador Sostres que m’ha emocionat. Faig un copy&paste:

[14] Escrit per: M.P.C.  – Divendres, 3 de novembre de 2006  11:44

Sostres, m’adreço a tu no com una lectora que t’escriu una carta oberta sinó com algú que voldria compartir amb tu algunes reflexions, al marge de si et semblen encertades o no. No seré complaent; no ho he estat mai si no m’ha semblat just. Si no ho publiques, tant me fa. Suposo que deus saber que força lectors que aboquem aquí les nostres opinions signem amb pseudònim i que, alguns, tenim alguna projecció pública. Éts lliure d’especular sobre si això és hipocresia, distància, covardia, prudència o ganes de tocar el que no sona. Escrius bé; de vegades tens tota la raó, sovint ets d’una cruesa inhumana, ocasionalment arribes a fregar la poesia, amb freqüència caus en la carrincloneria i de tard en tard m’indignes amb una xaroneria delirant. El dia de les eleccions et va equivocar, i molt. En tens tot el dret, naturalment. I també tens dret a ignorar que molta més gent del que suposes et llegim -aquí i a l’Avui- no només per admiració o per morbosa curiositat sinó per polsar l’ànima d’un segment de la població de la qual tu, t’agradi o no, n’ets exponent i portaveu : el dels joves, rics, brillants, frívols nois de l’alta burgesia barcelonina. No cauré en la descortesia de contar-te la meva vida. Només vull que sàpigues que, gràcies a Déu, tinc el privilegi de pertànyer a una família cohesionada, ben situada i respectada pels seus mèrits, capaç d’estimar-se i d’estimar Catalunya; que només he hagut de passar penúries quan m’he enfrontat al que em semblava manifestament injust, assumint amb tranquil·litat la presó en l’època franquista, i que els meus avis van perdre una guerra, van passar per camps de concentració i per la presó i van haver de patir la humiliació de la derrota, la repressió i la pobresa sense rendir-se. Jo, i molts membres de la meva família, hem votat moltes vegades Convergència, i li hem donat suport públicament quan tu eres un vailet i la teva família feia canapès -deliciosos- i no es mullava públicament, com no ho ha fet mai. Parlo de quan Convergència era el partit de la gent que estimava Catalunya, el partit d’aquell Pujol que havien empresonat i que va aconseguir que alguns agosarats pintessin damunt els murs de mitja Catalunya (amb brotxa i pintura, abans que s’inventessin els esprais) "Pujol llibertat". Votàvem Convergència quan era un garbuix benintencionat de liberals, socialdemòcrates, cristians i carbonaris entestats en salvar una pàtria que havia sobreviscut miraculosament a l’ignomínia del franquisme, a l’ofec dels hereus de l’ombra més fosca que havia parit la història. Votàvem una Convergència menestral, inquieta, generosa, culta, laica, nostra, nostra!! Després van venir les majories i el poder; els encerts i els errors… I els errors, i els errors. I vam votar Esquerra. L’any 2003 Esquerra no es va equivocar per donar pas a un canvi. Però les marrades de part dels seus aliats i la seva inexperiència ben aviat van mostrar-nos a tots, com sol passar, que l’infern és empedrat de bones intencions. Per això tanta gent que els va votar, aquesta vegada se n’ha estat. Però per què no han votat CiU en massa? No és pas, com alguns ens han volgut fer creure, perquè Artur Mas hagi estat prepotent. Mas s’ha mostrat segur, solvent, preparat, disposat a l’esgrima que calgués sense pors ni concessions. No és per la fotografia amb Zapatero; la majoria entenem que va ser Mas qui va forçar un Estatut de màxims, el llindar veritable de l’heretat, de la memòria i del futur, i que només ell podia pactar un intemezzo en aquest joc extenuant de conquestes lentes, de lluites persistents que garanteixin -més enllà del desgavell i la mesquinesa d’uns partits catalans que negociaven dividits, a traïció de tots contra tots-, porcions de sobirania irrenunciable. Aleshores, si no l’hem percebut com un líder prepotent, ni com un traïdor, si creiem que és un home preparat, segur, solvent, modern, ¿per què no l’hem votat en massa? T’has fet aquesta pregunta en aquests termes? Se t’ha acudit alguna raó que vagi més enllà de l’insult o del plany? De debò creus que tota Catalunya està malalta? No, senyor Sostres. Catalunya té molts problemes, potser hi ha molta gent malalta, però sobretot hi ha gent dolguda, trista, amoïnada, claudicant, traïda, decebuda, desesperada, insultada. Jo volia votar CiU perquè creia que no podíem permetre’ns un altre tripartit esbojarrat i estèril ni un president mediocre imposat des de Madrid. El trionfalisme d’alguns sectors afins a CiU els darrers dies de la campanya, amb un llenguatge d’obert menyspreu cap als votants d’Esquerra i les classes treballadores -catalanes!- van aconseguir frenar el meu entusiasme : "55 diputats", "62 diputats", "els escombrarem", "desapareixeran del mapa", "s’empassaran la MAT", "l’estat del benestar és insostenible", "el teatre és cosa de sociates i de barbuts", "Puig Antich era un pistoler", i més, i vinga, i tomba, i fot-li! Pobre Artur Mas! Tant me fot que li diguin Arturu en la intimitat o que pertanyi a una família benestant o que els darrers dies del franquisme l’enxampessin estudiant. Però quan votes, no només li concedeixes la teva confiança a un home, sinó a tot un partit. La vigília del dia 1 de novembre, quan per pura tradició no podem evitar el record dolorós de la gent estimada que malauradament ja no ens acompanya, vaig començar a trontollar. "I si els dones la majoria absoluta? I si demà a la nit t’has d’empassar frases insultants i somriures exultants de gent que no té res a veure amb tu, amb el que tu creus que és Catalunya, amb la teva lluita de tants anys? I si et trobes que has votat la gent que tractava el teu avi com una puta merda?" I et vaig imaginar a tu, i al Prenafeta i al Madí i a l’Oriol Pujol… I vaig pensar que no teníeu res a veure amb aquella Convergència del Pujol heroic fotent-se en una presó franquista, ni amb els milers d’homes i dones que es van jugar les seves humils feines, la condemna insuportable de les murmuracions dels seus pobles miserables, o els anatemes de mossens ridículs, suats, venuts; de tanta gent que va fer ni que fos un gest humil de rebel·lió per convidar els qui els envoltaven a sentir-se orgullosos de ser catalans. No estic parlant de la prehistòria. Molts ho hem viscut i molts que encara no havien nascut ho senten com una ferida i se saben orgullosos de tenir aprop gent modesta i generosa que va fer el que va poder, per poc que fos. El dia de les eleccions jo havia d’agafar un tren i tirar-me dues hores de viatge per votar i dues hores més per tornar al lloc on ara resideixo. Abans vaig entrar a Internet : l’Avui, La Vanguardia… i la teva web. Com era d’esperar et pasaves un quilo de prepotència i anunciaves la teca que et clavaries al Drolma. El dia abans ja ens havies regalat la teva visió sobrada de la jornada que ens esperava, sempre entre àpats pantagruèlics i felices anades i tornades amb amics de famílies "comme il faut", la gent que està per damunt del bé i del mal, de la "gentola" que fitxa al taller, de la pobra púrria que fa que Catalunya bategui a totes hores i que tant t’indigna que tingui un mes de vacances. A les 13h del dia 1 algú va deixar-te un missatge dient-te que no et vantessis de la teva riquesa, que la gent que vota CiU majoritàriament ho fa per patriotisme, no perque siguin uns privilegiats, com tu; que molts les passen magres i que malgrat saber que votin a qui votin tots els finals de mes passaran angoixes, votarien CiU. Però tu, a les 14h. ens informaves del teu triomfal dinar al Drolma a base de tòfones blanques i llagosta i pontificaves si tal menjar lligava o no amb tal altre. I saps què vaig pensar? Que agafi el tren sa mare! Que els voti aquesta púrria que no sap el que és el respecte ni la humilitat ni la solidaritat entre catalans. No penso votar el tripartit, però ni boja no votaré aquesta gent que ens insulta tant com els conqueridors, perquè el meu país, la meva gent també ha estat trepitjada per aquesta classe de sociòpates que es fan un tip de riure de la gent que es vesteix amb el que pot, que quan té quatre duros i vol fer feliços als seus els convida a un restaurant barat, que mai no podrà viatjar a Nova York ni dinar al Bulli, que l’únic mal que fa és llevar-se cada matí a les set i treballar deu hores per viure i dur algun fill al món, català, que segur que se sentirà més orgullós dels seus pares i del seu país que els fills que tu no tens. Ho sento, Artur Mas, però mentre estiguis envoltat de gent tan mesquina no et votaré. I tu, Salvador, sàpigues que, així com un paleta ha de patir tota la seva vida amb la visió d’un nyap que va construir de jove encara que tothom hagi oblidat qui va bastir aquell edifici, un escriptor es troba, ho vulgui o no, amb els seus escrits tota la vida. Que per anys que visqui, si ha estat injust, com a injust serà recordat; que si ha fet mal, algú li ho retreurà; que el menyspreu i l’insult no s’evaporen; que per sort sempre hi ha algú, encara que sigui el retardat del poble, que l’assenyalarà. Ara et rellisca, però algun dia el que vas escriure fa vint anys et farà molt, molt més mal del que tu vas voler fer.