Trencavèl
Comentaris polítics de Martí Cabré
No vaig créixer durant la dictadura de Franco i, per tant, no tinc
estigmatitzats els conceptes polítics de dreta i esquerra.
Per a mi, el fet de rebutjar Franco i tot el que representava (el
falangisme, el nacionalcatolicisme, l’espanyolisme, el militarisme, etc.
etc.) no vol dir fer-me amic dels seus enemics.
Per exemple, per a molta
gent que dissortadament va viure aquella època, si Franco titllava el comunisme de dimoni, el comunisme havia de ser bo. Aquest tipus de pensament és encara avui una feixuga llosa que ens ha llegat el dictador. Cadascú viu segons els condicionants de la seva època i és, per tant, normal
que en una fèrria dictadura el pensament polític sigui limitat, simple i esquemàtic.
Però el pensament pot canviar, pot ser flexible. Ara ja fa massa anys que el feixisme i el comunisme van ser anorreats com per
acceptar viure en una societat que es mostra tant i tant benevolent amb
aquests pensaments únics.
Hem de procurar canviar el nostre pensament quan l’entorn
canvia. Ens ho ensenya la naturalesa. Si els científics s’aferressin als seus dogmes com fan molts
polítics, economistes, mestres o intel·lectuals diversos, el Renaixement no
hagués passat mai, Bacon no hagués existit i viuríem ben feliços cristians, jueus i musulmans,
cadascú amb el seu dogma.
Sort que la política, l’economia i l’educació no són realment ciències
(encara que els seus catedràtics trempin més anomenant-les així) o aniríem
ben mal parats. Ciències polítiques, ciències econòmiques, ciències de l’educació… Fer estudiar oxímorons als universitaris no és la millor manera d’enriquir el pensament d’un país. A Occident hem tingut un Francis Bacon i un John Stuart Mill. Aprofitem-los!
Per a mi, els conceptes d’esquerra i dreta són
clars en les tiranies però difusos i estranys quan s’apliquen a partits
democràtics.
Què signifiquen? Podem parlar d’acceptar o no lleis per protegir minories socials. Podem
parlar de la protecció del petit comerç i de les grans multinacionals. Podem
parlar de la protecció dels idiomes. Podem parlar de la integració de la
immigració. Podem parlar de mercats oberts o mercats protegits. Podem parlar
de militarisme i de pacifisme. Podem parlar de la societat científica, de la
societat industrial, de la societat ecològica o de la societat de l’oci.
Podem parlar de models centralitzats i de models descentralitzats. Podem
parlar de governs fets de dalt a baix o de baix a dalt. Podem parlar, en
política internacional, de falcons o de coloms. Podem parlar de serveis de
titularitat pública o privada. Podem parlar de la inversió en ciència i en
cooperació. Podem parlar dels usos de l’energia. Podem parlar de la carrera
d’armaments. Podem parlar de les intervencions contra règims dictatorials.
Podem parlar del revisionisme històric. De pensions. D’urbanisme. De la
sanitat. De l’atur. Del model educatiu. De les formes. Dels codis de
conducta. Dels casos de corrupció. Del nivell d’estudis dels polítics. De la
vorera del davant de casa.
Podem parlar de moltes coses i cadascú en té idees diferents, si en té
alguna idea. I trobo ridícul que tot això, simplement tot això que he
enumerat, m’ho etiquetin amb polítiques de dretes o d’esquerres. És una
classificació decimonònica, útil en un món més simple, però que avui cau en
l’absurd.
El món canvia. Avui, saber idiomes i tenir accés a la xarxa fon les fronteres nacionals. Els estats-nació em fan pagar impostos per serveis que no faig servir. En l’àmbit
internacional, m’identifiquen amb un país que no és el meu (tot i que el mantinc). Avui no podria
comprar un pis a la ciutat on vaig néixer. On tindrem les arrels? No sé com funciona el messenger i
no m’interessa, però sí que vull jardins d’infant i ningú me n’ofereix.
Què és un govern d’esquerres? O de centre? O de dretes? Els polítics tenen
capacitat de gestionar tot això? Jo crec que no. Crec que ens han d’explicar
que no són omnipotents, però que allò que faran, ho faran bé. Que la demagògia crea frustració. Que amb
el diner públic no s’hi pot jugar. Que no tenen solucions per tot, però que
fan feina seriosa i conscienciada. Que la feina ben feta no coneix països ni fronteres. I que el seu repte, com el dels qui treballem al sector privat, és el de
l’Excel·lència.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per petit que siga qualsevol objecte s’escomença i s’acaba en les seues pròpies fronteres.
Encara que ho faces debades, és excel·lent. No té preu l’article que has parit.
Enhorabona, de debò.
Cordialment.
Magistral article d’ opinió. Gran i avorrida dicotomia entre la dreta i l’ esquerra. Allò important és l’ excel.lència, tu ho has dit.
Salutacions,
El parany prové del següents sil.logismes:
Franquisme=dictadura=censura=arbritarietat="dreta"
Antifranquisme=democràcia=llibertat=justícia="esquerra"
En la "lluita" contra l’antiliberalisme totalitari de l’Espanya del segon terç del segle XX, les dites ‘esquerres’ s’han apropiat d’uns conceptes que són universals.
La transició espanyola està molt més present del que ens pensem i afecta gent sense ser-ne conscient. És per això que penso que tot aquell polític ideologitzat en aquella època no pot prestar un bon servei als ciutadans, atesa la seva mentalitat bipolar anacrònica, desfassada i tramposa. Molt tramposa, perquè a sobre pretenen tenir una superioritat moral que s’han atribuït ells mateixos.
Martí, està molt bé que enumeris tota una llista de problemes per demostrar que la política (i el món) és molt complexa, més que el concepte de dretes i esquerres. Però és clar que existeixen unes dretes i unes esquerres, i és ben simple de diferenciar-les. Les posicions d’esquerres són aquelles que tendeixen a aconseguir una igualtat de drets i d’oportunitats per a totes les persones reduint el desnivell econòmic entre elles. Les dretes són les partidàries de mantenir i ampliar les desigualtats a canvi de mantenir els privilegis d’uns quants, que curiosament solen ser la mateixa gent de dretes. Casualitats de la vida, diuen.
Segons aquest patró, a Catalunya, queda clar que el PP i CiU són partits de dretes, el PSC-PSOE és més o menys de centre o centre-esquerra, ERC és més aviat d’esquerres, almenys últimament, i ICV-EUiA és d’esquerres. Tots ells fan les polítiques dins dels límits que els permet la societat, i així ni el PP pot actuar tan de dretes com voldria, ni ICV tan d’esquerres. Els partits més extrems tant d’un costat com de l’altre queden sempre sense representació parlamentària.
Ara bé, en allò que estic d’acord amb tu és que hi ha polítiques que no són de dretes ni d’esquerres, perquè ni afavoreixen ni desafavoreixen la igualtat d’oportunitats. Per exemple, obrir o tancar un central nuclear, inversió en R+D, o també la llengua i la forma d’organització nacional, el transport particular o col·lectiu…
L’argument que no existeixen dretes ni esquerres és un dels agruments recorrents de les dretes per intentar guanyar suport entre la part menys conscienciada políticament de les esquerres, amb la finalitat última d’anar contra els interessos d’aquestes mateixes esquerres, que solen ser les més desafavorides.
És aprofitar-se de la manca d’educació (afavorida per la mateixa dreta) en favor de les idees d’una classe dominant que ha pogut accedir als estudis gràcies a les seves majors oportunitats.
Molt bo l’article.
El llenguatge humà és eminentment digital, bàsicament per ser funcional, i es construeix a partir de conceptes antagònics (blancs i negres) que acostumen a fer invisibles tota una sèrie de grisos que són fonamentals. Tu proposes passar d’una dicotomia dreta-esquerra a una dicotomia de la gestió excel•lent-insuficient.
Com ens ho fem doncs per triar els nostres governants? A priori tots ens prometen una gestió excel•lent però sabem que això no és cert. Una possible opció és comprovar com s’han comportat quan han governat, però per desgràcia el balanç global de cada un d’ells no entra dins de la tan desitjada excel•lència.
Com molt bé dius, els models hermètics i arquetípics de les dretes i esquerres han quedat completament obsolets. Però realment creus que han deixat d’existir o que no calgui tenir-los en compte?
Als anys seixanta, Lotfi A. Zadeh va revolucionar el món de la lògica amb la idea de la
lògica difusa o borrosa ja que permetia aplicar models matemàtics a conjunts imprecisos que fins al moment la lògica clàssica aristotèlica no era capaç d’estudiar. La lògica difusa s’adapta millor al món real on vivim ja que té en compte els quantificadors del nostre llenguatge que permeten trencar la inamovible barrera entre els antagònics.
Per tant, per mi si que continua tenint cert valor la dicotomia entre dretes i esquerres, sempre i quan es faci des d’una lectura difusa i no clàssica. Per cada conjunt difús existeix associada una funció de pertinença per als seus elements que ens indiquen quin grau de relació tenen respecte de cada conjunt. Aquests conjunts difusos que vindrien a ser els partits polítics també contenen les operacions d’unió, diferència, negació, etc.
Així doncs, és evident que no es pot menystenir l’accent "social" en el programa convergent així com la importància de l’economia liberal en el programa socialista, però és evident que hi ha en aquests i en els altres partits polítics formes diverses d’interpretar la realitat, en ocasions completament oposades, i que alguns desitgen transformar i altres conservar. No dic que un sigui el bo i l’altre el dolent, però són visions molt diferents.
Es desitjable exigir l’excel•lència als nostres governants però no oblidem que no pot ser analitzada amb els mateixos paràmetres que s’utilitzen pel món privat, bàsicament perquè en uns, aquesta excel•lència es basa únicament en criteris econòmics, i en els altres, tot i que també són importants, hi ha factors humans que són poc mesurables. (digueu-me utilitarista, com l’Stuart Mill)
Aquest comentari comença a allargar-se massa però voldria fer un apunt final lligat amb l’excel•lència. Hi ha un concepte pel qual es fonen uns quants convergents i que utilitzen sovint com a arma per deslegitimar als oponents: la meritocràcia. Aquest seria sens dubte un govern desitjable,el govern dels millors, els capaços de gestionar de forma excel•lent. El que passa és que tenen una visió una mica esbiaixada, o més aviat mal intencionada, del que és la meritocràcia ja que l’únic paràmetre que repeteixen una i altra vegada és un currículum basat en els estudis. Sovint s’ha atacat a l’Ernest Benach acusant-lo de no haver acabat els estudis primaris, de la mateixa manera s’insisteix en que el candidat Montilla no és llicenciat. En canvi, molts d’ells, amb una dotzena de títols i màsters, estan completament desaprofitats. Com ja us deia, s’ha fet tard, si voleu un altre dia en parlem.