Trencavèl
Comentaris polítics de Martí Cabré
Llegeixo en l’últim número de la revista Criteri (revista que us recomano) un interessant article de Joan Ramon Resina, director del Programa d’Estudis Ibèrics de la Universitat d’Stanford.
Per ajudar a divulgar aquest excel·lent article us el copio íntegrament a sota i també us en cito l’enllaç original, ací.
L’independentisme que s’atansa
Joan Ramon Resina
Si la montanya no va a Mahoma, que Mahoma vagi a la montanya. Si els
espanyols que viuen a Catalunya no estan per romanços catalanistes, que
el catalanisme es desnacionalitzi. Ambigüitat en la cultura,
despolitització de la llengua, populisme de consum sota un argument
irrefutable: el país és el que és i ha d?anar tot sencer a la
independència. Aquesta aposta ?estratègica? d?ERC explica per què els
darrers anys d?independentisme al poder passaran a la història com els
del desballestament del catalanisme. Com en èpoques reculades,
l?esquerra catalanista ha sacrificat la força real d?una majoria
nacional a Catalunya i a les Corts espanyoles pel miratge d?una
revolució social que suposadament arribarà de la mà del lerrouxisme de
torn.
No
ens expliquen, però, els teoritzadors de la independència per demà
passat, com hi anirà un país que ara com ara no té altre horitzó
inmediat que l?increment de les prestacions. Ni d?on sortiran les
misses si no s?ataca d?arrel la colonització del territori, la
propietat del qual, per cert, està canviant de mans a conseqüència del
diferencial cada cop més negatiu entre la riquesa del centre i la de la
perifèria. La revolució nacional (que això i res més és la lluita per
la independència) mai l?han feta els panxacontents, i en aquest sentit
diriem que les prestacions són l?opi del poble. Allà on ha reeixit
l?impuls d?independència hi trobem que la conciència política ha sabut
burxar en el malestar de la gent i aprofitar les crisis de l?Estat
opressor per endegar el procés d?alliberament. I de crisis n?hi ha
hagut a grapats els darrers sis anys, mentre la conciència d?explotació
i vassallatge creix per moments. Però malgrat tenir-la sota els ulls la
crisi de confiança en l?Estat, l?independentisme oficial mira cap una
altra banda, amb perill de deixar podrir la situació i podrir-s?hi.
ERC
ha passat en poc temps de fustigar la tebior del govern nacionalista de
Pujol a fustigar el poble que no accepta, o més exactament, no respecta
la presidència d?un servidor de l?unitarisme espanyol. Quan l?aparell
socialista va llençar la seva opa a la Generalitat, s?alçaren veus per
dir que el rebuig que provoca Montilla no té res a veure amb el seu
origen. Es una postura poc sincera, abstreta de la realitat de les
coses.
Montilla no és el primer polític procedent de la inmigració
que assoleix càrrecs rellevants al país d?arribada. Madeleine Albright,
secretària d?Estat sota el govern Clinton, havia nascut a la República
Checa amb el nom de Marie Jana Korbelová; Arnold Schwarzeneger,
governador de Califòrnia, a un poblet de l?Estiria austriaca; i Henry
Kissinger, Conseller de Seguretat Nacional i Secretari d?Estat durant
la presidència de Richard Nixon, a Alemanya amb el nom de Heinz Alfred
Kissinger. Tots ells esdevingueren nordamericans i arribaren als seus
càrrecs després d?assumir un fons cultural i un patriotisme inequívoc.
Però aquest no és el cas de José Montilla. L?actual mandatari de la
Generalitat no és un patriota nascut circunstancialment fora del país.
sino algú que ha fet carrera política com a inmigrant i per als
inmigrants, enfrontant, sempre que li ha convingut, la massa migratòria
amb la població autòctona, la sensibilitat de la qual ha menystingut
manta vegada.
A diferència dels nordamericans esmentats,
l?origen no és un tret irrellevant en la carrera política del senyor
Montilla. Cal tenir mala fe, doncs, per suggerir que el rebuig que
produeix la seva elevació a la màxima dignitat del país respon a un
prejudici. Com si l?ascens a la presidència d?una nació no suposés la
destilació d?unes virtuts nacionals! Ara bé, el drama de la consagració
de Montilla és que el poble no l?ha ratificat en cap moment.
Que
a Catalunya s?hagi suspés la garantia democràtica (fins ara implícita)
que suposa la limitació als naturals de l?accés al càrrec suprem d?un
país, i que l?hagin feta els anomenats independentistes, és indèxic del
marc de referència d?aquests mateixos independentistes. Aquest marc no
és cap altre que la constitució espanyola, que nega sobirania al poble
català i posa els seus càrrecs públics a l?abast de qualsevol ciutadà
de l?Estat. L?operació és clara: elevant a la presidència un home
totalment desprovist dels ressorts nacionals es desnacionalitza la
Generalitat i se la rebaixa al nivell d?una delegació del govern
central. En aquest sentit, el pas de Montilla per la Diputació (que
l?hauria d?haver inabilitat per la presidència del govern català) i el
seu paper antiestatutari com a Ministre d?Indústria el prepararen pel
paper de governador civil que exerceix des de la Generalitat.
No
cal ser clarivident per adonar-se que aquesta situació aboca fatalment
a la renacionalització de Catalunya en clau espanyola. D?aquest procés
ERC en sortirà o bé com a còmplice de la llei de punt final del
catalanisme, que ja està perfectament formulada, o bé com a espectador
reticent de la revolta popular que es produeix en el propi partit i a
la societat civil.
Tant els qui restaren fidels a
l?independentisme durant la seva travessia del desert com els qui el
votaren per primer cop el 2003, hi veien una alternativa a l?ecumenisme
hispànic del PSC i a l?escolasticisme de CiU, que es paralitzaven
mútuament. Urgia liquidar aquell estat de coses, i ERC esdevingué
l?opció més atractiva per la claredat dels seus principis i la
simplicitat dels plantejaments.
El 2003 arrivaba l?hora d?una
revolució nacional legitimada per les urnes, però en el moment de
creuar el Rubicó, ERC va desplaçar CiU del poder amb la mateixa
radicalitat amb que Descartes s?havia desprès de l?escolasticisme.
L?escolasticisme, però, havia estat un aliat de la raó sota l?hegemonia
del dogma. Un aliat claudicant quan la raó topava amb el dogma, però
útil mentre no hi hagués llibertat de pensament. Doncs bé, convertint
CiU en adversari mortal, ERC va desactivar l?oposició real al PSC, i en
definitiva a l?unitarisme estatal, que ha acabat emparant-se de totes
les institucions catalanes i iniciat la dissolució de la catalanitat.
Després
d?una revolució, l?oposició al règim anterior sovint ha de jubilar-se.
No hi ha cap dubte que el 2003, superat anímicament l?autonomisme, CiU
havia de cedir protagonisme a un partit que s?albiraba més clar i
combatiu. El que ningú podia preveure era que l?avantguarda del
catalanisme s?entregués al tacticisme, fent equilibris dins l?status
quo, i fins adoptant el llenguatge del dogmatisme. Abraçant el govern
pel govern, ERC es convertia en oposició de l?oposició. Per aquest camí
aviat es trobà combatent no sols el catalanisme conservador sino tota
crítica que sortís al pas de la seva involució. I la crítica havia
d?arribar fatalment, perquè la missió que l?electorat havia encomanat a
ERC no era dubtosa, i assumir aquesta delegació obligava a complir-ne
el mandat. ERC s?equivoca quan interpreta el silenci cada cop més gran
de les urnes com la suma de circunstàncies locals inconexes. Les urnes
callen o mormolen, però el seu silenci és prenys. Indefectiblement
Catalunya buscarà la independència perquè la necessita per a ésser.
Però el país no pot ésser qualsevol cosa sino sols allò que resumeix un
passat de feina feta, de voluntat sostinguda, i de sang vessada. La
independència, i fins la mera existència, no es guanyen amb una
política de terra cremada. Les falòrnies retòriques poden sonar potents
en el silenci mediàtic que les agombola, però quan s?alça la veu del
poble es fonen indefectiblement dins l?aire.
Joan Ramon Resina
Stanford University
Apunts relacionats:
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!