Trencavèl

Una simbiosi és una interacció entre dos organismes que viuen junts en una associació més o menys íntima o fins i tot la fusió de dos organismes diferents.

Les simbiosis es poden etiquetar segons si beneficien (+), perjudiquen (-) o són indiferents (0) per cada invididu en:

• mutualistes (+ +)
• comensalistes (+ 0)
• parasitàries (+ -)
• amensalistes (0 -)
• neutralistes (0 0)

Tots els organismes són subjectes de simbiosis, fins i tot els partits polítics: són entitats que neixen, creixen i moren i que durant la seva vida fan tot tipus d’activitats, es fusionen, es divideixen, creen orgasmes i maldecaps.

Al Principat hem viscut durant molt de temps sota la influència de diferents tipus de simbiosis. El poder municipal porta dècades en mans del tripartit, la Diputació de Barcelona és intocable pel PSC i associats i la Generalitat ha passat del duet CiU a la tripleta PSC-PSOE-CpC-ERC-IC-V.

La simbiosi de CiU admet diferents definicions en funció de qui és l’observador. Sembla força clar que UDC és un agent beneficiat en la simbiosi (+) però no queda clar què en treu CDC. D’una banda obté un bon paquet de vots (simbiosi mutualista), però sovint a canvi de cedir (0) ajuntaments i conselleries (simbiosi comensalista) i en força casos a base de discussions i problemes greus (-) en moltes agrupacions locals i en els pactes d’àmbit nacional, fins al punt que molta gent de CDC prefereix deixar-ho estar (simbiosi parasitària).

La simbiosi del tripartit és més estranya. Tots hi guanyen i tots hi perden i a més els actors són tres (com a mínim). Pel que sembla el que sempre hi guanya és el PSC-PSOE, ja que quan les coses no filen segons la seva direcció no dubten a clavar puntades al cul i fer zigazagues dialèctiques per no cedir ni una polzada de poder en el grup (+).

ERC, per la seva banda, no deixa de rebre garrotades per totes bandes però tampoc deixa de vessar-la per tot arreu on pot. El PSC-PSOE li dóna més poder del que tindria per si mateix però alhora li fa de mosca collonera. El que no sabem és si ERC creu que el PSC-PSOE és un cagalló estàtic que pot ser devorat per les mosques colloneres o si el veu com una vaca emprenyada que quan n’estigui farta farà un cop de cua que aixafarà unes mosques que ni veuran venir el cop. Temps al temps (0).

El cas més fàcil és el d’IC-V. En aquest cas es tracta d’un organisme més petit, que gràcies a la simbiosi arriba a quotes de poder que ni somiava d’obtenir per si sol. L’efecte per ells és totalment positiu, excepte quan el President Maragall decideix cessar-ne els consellers per motius estètics, i junt amb el PSC-PSOE formen una simbiosi mutualista (+ +): la majoria d’electors vota una formació més ‘normal’ com el PSC-PSOE mentre els escàndols de corrupció són baixos, els desastres urbanístics no arriben a premsa i no mor gaire gent en els accidents de les obres públiques. Llavors el PSC-PSOE cedeix poder a IC-V, per exemple per poder tenir grup parlamentari propi.

Però quan massa gent coneix el funcionament intern de les institucions governades pel PSC-PSOE, o les eleccions són massa a prop d’algun desastre urbanístic i el Periódico de Catalunya (dirigit pel germà del Conseller de Política Territorial) no pot tapar-ho bé, llavors el vot va cap a IC-V, que no dubta a donar els seus vots al PSC-PSOE.

Ras i curt, el PSC-PSOE du IC-V més lluny d’on IC-V podria anar pel seu compte, i a canvi IC-V neteja les podridures del PSC-PSOE a base d’un vot de consciència tranquil·la. Són el tauró i la rèmora.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!