Trencavèl

Les causes del declivi de l’Imperi Romà a Occident són moltes i diverses. Segurament, l’Imperi ja duia en la gènesi la llavor de la seva ruïna, en una evolució cap al personalisme dèspota que ja havia estat present en la Monarquia i que tres-cents anys de República oligàrquica no van aconseguir arraconar.

Aquest tema és fascinant. Deu ser dels que més erudits ha tingut ocupats al llarg de la història d’Occident perquè és un tema ric, complex i profund. A part que l’enfonsament de Roma significa adobar els camps per al naixement de les nostres cultures i països, després de l’Edat Fosca.

Fa alguns anys vaig llegir, crec que una revista Sàpiens, un reportatge que afegia un element clau en la decadència de Roma i que era nou per a mi: el desinterès creixent de les classes socials altes per a la direcció de l’Estat. Concretament, el reportatge explicava com en l’època de la República i bona part de l’Imperi, formar part de l’administració romana era considerat una tasca de servei al país i honor per a la família corresponent. Roma va aconseguir teixir un ampli tamís de quadres polítics i burocràtics que va ser una de les claus de la seva supervivència davant les nombroses adversitats que van patir: Pirrus, Cartago, Macedònia, els parts, les guerres civils, etc.

Fins i tot quan l’Estat era dirigit per una sola persona, la inèrcia d’una antiga plutocràcia feia que molta gent ben preparada acceptés càrrecs difícils i poc populars però ben necessaris per al funcionament de l’Estat. I l’interès per ocupar aquestes feines provocava en molta gent un afany d’estudi, preparació i millora de l’exercici dels càrrecs.

A poc a poc, quan aquest prestigi de l’administració es va anar diluint, la gent més ben preparada va preferir ocupar les seves hores en lucratius negocis privats que en sacrificar-se per al bé comú. Ja no pagava sacrificar-se pel país si ningú et retia un homenatge sincer ni el teu nom era recordat en els annals de la història. Les famílies benestants van abandonar les ciutats i es van instal·lar en luxoses vil·les residencials ben proveïdes i fortificades. Els llegats científic i cultural van començar a estroncar-se i cada cop es formaven menys metges, menys enginyers i menys poetes, oficis que necessiten un Estat fort darrere per poder existir.

Constantí va provar de redreçar l’imperi en el cristianisme però Teodosi simplement va substituir un mal per un altre. La gent ben preparada s’abstenia de col·laborar amb l’Estat. L’edifici de l’Imperi no rebia el manteniment adequat i les sacsejades cada cop feien més mal: Adrianòpolis, els Vàndals, Àtila, fins a Ròmul August i la fi.

Com ja intuïu, tot plegat és una bona paràbola de la situació actual de Catalunya. L’abstenció creix. La política ha perdut el prestigi que tenia fa uns quants anys. El President de la Generalitat ja no és un Pau Claris o un Francesc Macià sinó un gris funcionari sense estudis ni oratòria. La gent ben formada prefereix no embolicar-se en l’administració i l’administració s’omple de gent incapaç de fer carrera al sector privat. Els pactes postelectorals ignoren els vots dels electors. Les infraestructures s’enfonsen per falta de manteniment. RENFE, AENA, AEE, ENDESA, etc. són sinònim de manca de rigor i de menyspreu al país i al seu ineficaç govern. Els partits discuteixen cada dia sobre els repartiments de càrrecs a dit, sobre qui ha de ser viceconseller i qui ministre mentre recomanen a la gent que no consumeixi electricitat per evitar les caigudes de tensió. Els mitjans de comunicació són mitjans de propaganda. El sistema educatiu fracassa. La immersió lingüística s’enfonsa: de res serveix que el President Pujol continuï fent de voluntari per la llengua quan ni tan sols el President Montilla parla bé el català i quan escoltar TV3 és un drama diari. Els preus s’han fet europeus i els salaris africans. Catalunya ja no és sinònim de qualitat ni Barcelona de progrés. Ara hem de rebre ajut de les forces armades espanyoles per evitar el caos energètic mentre les autopistes continuen al límit i els operaris de RENFE fan vagues entre avaria i avaria.

Tothom s’ha adonat de la debilitat del govern i ningú no vol fer de tonto útil. La decadència arrela. L’única opció electoral que engresca és l’abstenció. Qui serà Ròmul August?

A la imatge, una moneda de Ròmul August.
Apunts anteriors relacionats:

• La decadència
• Els sous dels polítics
• Catalunya sota Espanya

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!