Trencavèl
Comentaris polítics de Martí Cabré
L’altre dia vaig veure un reportatge sobre l’espectacular increment de pesca de petits peixos tropicals, sobretot els "peixos pallassos", aquests peixets taronja amb ratlles blanques com els protagonistes de "Buscant en Nemo".
Es veu que moltes famílies occidentals volen regalar un peix d’aquests als seus infants, com a complement a les sessions casolanes de DVD, i això genera un important mercat de la captura de peix tropical en algunes illes del Pacífic. Fins al punt que els coralls, les anèmones i els peixos pallassos ja corren perill davant l’agressió salvatge que estan patint.
L’intermediari del negoci, un home francès, explica que les botigues d’Europa i els EUA paguen molt bé per aquests peixos que després revenen a preus molt inflats, i que ell pot pagar força treballadors perquè busquin i rebusquin entre el corall i les anèmones de la zona. Els pescadors són polinesis i filipins que fan apnees perilloses per quatre duros…
La qüestió és que precisament la pel·lícula de Disney no va de res d’això: el seu missatge es centra en l’acceptació d’aquells que tenen diferències, com per exemple una disminució física, i en el risc que suposa viure en llibertat; un risc que cal assumir perquè no podem viure en una bombolla. I el més curiós és que precisament l’acció de la pel·lícula consisteix en alliberar peixos tancats en peixeres!
Així que per molt que els guionistes hi intentin posar missatge, pel que es veu no som capaços d’entendre res de res… ni tan sols uns dibuixos animats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!