Miquel Roman
Nou Barris (Barcelona)
Missatge de fi d’any
A nivell internacional el tema que més directament ens afecta a totes i a tots es la crisi econòmica. Més enllà de les xifres macroeconòmiques i ha la realitat de cada dia. Cada cop és més habitual de conèixer a persones del nostre entorn a l’atur o amb magres perspectives laborals. I demà podem ser nosaltres.
Son aquestes persones i les seves famílies les que em
preocupen. per que som en una societat, globalitzadora, amb una
infatigable capacitat d’excloure. Éspecialment a les persones
econòmicament més febles. Per això les administracions han d’actuar a
tots els nivells per mitigar els efectes d’aquesta crisi i evitar que
persones i famílies puguin quedar al marge. I això no és només feina de
les institucions, també és feina de totes i tots. Per que la societat
la fem tots.
assumides amb normalitat fins i tot per les esquerres, cal un seriós
exercici d’autocrítica. I no val limitar-se a dir que la culpa es dels
americans, com a la coneguda havanera. El simple fet de la fragilitat
de la nostra economia davant l’expeculació immobiliària internacional o
local es prova de que no anem bé. Haurem de prendre bona nota i assumir
que es necessari actuar no només per aquesta crisi, que desitjem de
curta durada, si no per evitar-ne en el futur.
A nivell nacional
també ens espera un any complicat. En breu hi haurà un pacte per el
finançament de les comunitats autònomes. Pacte que reunirà dos
requisits: ser clarament insuficient per Catalunya i estar dins dels
límits de l’Estatut aprovat al Congrés.
La primera condició es
pràcticament assegurada, en tant que es un model que no te res a veure
amb el concert econòmic, que garantiria una suficiència econòmica que
ara no tenim i que no tindrem a curt termini.
La segona condició
tampoc soposarà cap problema. L’Estatut pactat entre Mas i Zapatero
(que CiU, PSC i ICV ens van demanar de votar a favor) conté prou
mecanismes de “correcció” per rebaixar les seves pròpies
expectatives, al respecte del finançament. En els propers mesos haurem
de veure el “beneficis” d’aquest pacte i les sentirem de tots els
colors.
El Tribunal Constitucional, amb tota probabilitat,
farà una nova retallada a l’Estatut. Però no crec que sigui molt
significativa, no cal. Tal i com ha quedat no cal.
Els que volem
la llibertat nacional i social de Catalunya no podem caure en el parany
del pessimisme. La majoria dels nostres mals venen de la nostra
debilitat, abans i tot que de la fortalesa dels nostres adversaris.
Quants independentistes no van votar a favor d’un Estatut retallat, o
bé amb el seu absentisme electoral han fet més fort al Zapatero?
Daniel
Goleman, al seu llibre “intel·ligència emocional”, es pregunta quins
factors son els que fan que hi hagi persones amb un coeficient
intel·lectual alt que fracassin a la vida, mentres d’altres amb un
nivell molt més baix s’ensurten prou bé. El mateix respon:
“l’autocontrol, l’entusiasme, la perseverança i la capacitat de
motivar-se un mateix”.
Es evident que l’independentisme català
disposa de efectius humans, de membres del col·lectiu sobiranista, amb
un elevat grau de formació humanística i tècnica (fins i tot per sobre
de la mitjana de la població). Però es evident també que el pessimisme
i el derrotisme es una malaltia endèmica del moviment.
En el
2009 hem de començar a girar la truita. això vol dir que hem de deixar
de buscar motius per queixar-nos i començar a treballar de debó per
aconseguir un estat propi. I això vol dir ineludiblement enfortir les
organitzacions independentistes.
A nivell de Ciutat
estem immersos en la segona part d’una legislatura diferent. El
bipartit que governa sense gaudir de majoria absoluta, s’ha vist
obligat a parlar i a negociar. A hores d’ara el PAM i els pressupostos
han estat aprovats amb el vot d’Esquerra. Em fet una demostració de
responsabilitat i de la veritable feina que han de fer els partits a
l’oposició. No es tracta de fer oposició a govern si no bastir una
alternativa a partir d’un model propi.
Les enquestes, que mai
seran tan fiables com per substituir la certesa d’uns comicis, albiren
perspectives de canvis. I Barcelona necessita canvis, un nou equilibri
de poders que permeti fer de la ciutat la capital d’un país europeu, on
els seus valors democràtics i republicans es tradueixin en polítiques
socials i d’esquerres. Tot això només ho pot garantir un partit:
Esquerra.
No serà fàcil. Els moments de canvi posen a prova els
nervis de les classes dominants i de les opinions publicades (que no
publiques). La pressió per imposar el bipartidisme (esquerra/espanyola
– dreta/catalana) a Barcelona serà forta. No faltaran el 2009 opinions
en aquest sentit, portaveus de les altes instàncies econòmiques i
polítiques.
A nivell local, a Nou Barris, l’equip de
Govern disposa de la majoria absoluta que no te a la ciutat. En aquest
període hem vist diverses maneres de fer servir aquesta majoria. De
vegades conciliadora i dialogant, com en el cas del PAD. De vegades poc
reflexionada i menys raonada, com en el cas de la reacció a la nostra
proposta de treure la simbologia feixista del cementiri de Sant Andreu.
Tot i això ha estat possible aconseguir el suport del Govern a diverses
iniciatives d’Esquerra que d’altre manera no s’haurien aprovat.
En
la política local, el 2009 que comença, soposarà una fita important en
el reforçament de la figura dels consellers de districte, i
especialment a Nou Barris del Grup Municipal. Si fins ara com
infraestructura de suport només disposàvem d’una sala amb un únic
ordinador. Arà cada Grup Municipal disposarà del seu propi espai (en el
futur de despatx propi) i ordinador. Aquest increment
d’infraestructures ens permetrà fer millor la feina i soposarà una
dignificació del mateix Districte. No s’entenia que els grups
municipals d’una entitat territorial de la mida de Nou Barris només
tinguessin com espai propi una bústia.
A nivell local, a Nou
Barris, veurem de dur-se a terme alguns projectes del PAD que vam
consensuar i pactar amb el Govern del Districte, i que fa poques
setmanes aprovà l’Ajuntament. La majoria, com sempre, quedaran a la
recta final de la legislatura, i alguns no estaran ni enllestits ni
començats quan siguem cridats a votar el nou consistori. El 2009 haurem
de repassar molt seriosament el seu compliment per assegurar-nos que
allò que es fonamental, allò que respon a les necessitats veritables
dels veïns i veïnes, es faci.
Igualment, ahurem de recuperar
totes les iniciatives insitucionals que com a Grup Municipal de
Districte hem presentat i han estat aprovades al llarg del 2008, per
comprovar si s’han realment executat i en quin grau.
El any
que tot just comença també ha de servir per que Esquerra faci una nova
Ponència Municipal, on es figuri amb detall el nostre projecte com a
Partit per Nou Barris. Document que marcarà els eixos programàtics en
la nostra política local i que ha de sortir del debat i el consens amb
la participació, també, política i tècnica del grup Municipal de
Barcelona.
A nivell d’Esquerra hem de fer un
pensament. Aconseguir que els nostres projectes tinguin una traslació a
nivell internacional, nacional i local, només serà possible amb esforç,
ilusió i intel·ligència. I això vol dir que no ens podem limitar a
esforçarnos i il·lusionar-nos entre nosaltres, entre les quatre parets
dels casals o entre les fronteres interiors del moviment
independentista i d’esquerres. Per guanyar hem de convèncer, i per
convèncer hem de sortir fora.
Cal una Esquerra oberta de
veritat, i això no vol dir un Partit amb les portes obertes, on pocs
entraran. Vol dir una Esquerra on els militants actius surtim al
carrer, de dia, a fer de ciutadans.
Veient la llarga llista de
membres d’Executives als Casals i a les Federacions no puc evitar de
pensar que estem gastant una enorme quantitat de recursos humans
independentistes en fer feina internes i orgàniques. Quan potser seria
millor de tenir executives més petites i àgils, i més militància activa
a les comissions de festa major dels barris, o treballant a les
associacions amb normalitat. Persones que en arribar les eleccions
facin d’apoderades i interventores a la seva escola, i siguin conegudes
i reconegudes per els veïns. No tinc clar que amb les hores de
reunions que fem fer a la nostra militància més activa, tingui temps de
fer res més interessant i profitós a fora.
Enfortir les
organitzacions independentistes, en aquest cas Esquerra, no vol dir
simplement enfortir el seu aparell (nacional, regional, comarcal, o
local). Ha de voler dir enfortir la seva extensió social. La feina que
ens espera, alliberar social i nacionalment Catalunya, es massa gran i
important per creure que la podem fer només obrin portes.
Les hem de creuar.
Feliç any 2009 a totes i a tots
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Miquel,
No disposo del teu correu electrònic ni del teu mòbil, així doncs, aprofito aquest espai per fer-te una consulta.
He vist que tens molta documentació sobre ERC Sant Andreu o que en faci referència. Estic realitzant la biografia de Joaquim Ventalló i Vergés (1899-1996). Fou periodista ( “La Rambla”, “La Publicitat”, “L’Opinió”…) i polític d’ERC. Va ser Tinent d’Alcalde a Sant Andreu des de desembre de 1932 a octubre de 1934. No tindràs cap notícia d’ell o de la tasca feta a l’Ajuntament de Sant Andreu o qualsevol dada d’ERC a Sant Andreu en aquest període ?
Si saps d’alguna cosa m´ho fas saber, si sus plau. Gràcies per endavant.
Et deixo el meu mòbil: 609 42 20 89.
Pau Vinyes i Roig
Historiador i militant d’ERC-Sant Andreu