Miquel Roman

Ahir a Roma, uns quants centenars de religiosos catòlics van ser beatificats. Res a dir. No soc catòlic i sempre m’he qüestionat la mania de l’Església catòlica de abandonar el monoteisme que prediquen i substituir-lo per l’adoració de sants i santes. Però com no formo part d’aquesta religió, no prendre partit entre monoteisme i monoteisme transigent amb l’adoració de persones mortes.

Tampoc debatré sobre la llista de màrtirs. És del tot evident que es una llista intencionada. Recull màrtirs -pocs- del 1934 per evidenciar que la guerra civil va començar en aquesta data (que es el que donen com a començament de la Guerra els neofranquistes en el segle XXI per treure ferro i justificar a la "Creuada" del 1936-39).

Per descomptat s’ignora als religiosos assassinats per el feixisme.
Aquest oblit es pervers. Evidentment hi ha una diferencia notable.
Molts religiosos foren assassinats a la reraguarda republicana per
formar part de la església catòlica. Però els que foren assassinats per
els feixistes, no fou per ser catòlics, si no a pesar de ser catòlics.
És a dir, foren assassinats per ser bones persones i republicans (o
fidels a la republicà), encara que fossin catòlics. D’això és desprén
una conclusió greu. Per tots dos bàndols en la Guerra Civil, l’església
no era neutral. D’aquí que per a molts feixistes l’alçament fos
considerat una creuada.

Hi ha una altra reflexió evident. No
podem reclamar la memòria històrica (la de veritat, no la de la Llei),
ni recordar les víctimes, si no recordem totes les víctimes. I en això,
als partidaris de la República hem de fer autocrítica, o si voleu
critica.

Quan l’exercit s’aixecà en armes contra la Republicà
es dona una norma general. On les forces del ordre (auxiliades per la
població civil) es mantingueren fidels al regim, la rebelió va perdre.
On les forces del ordre es passaren als sublevats, la rebelió va
aconseguir els seus objectius. Però la rebelió no només va provocar una
sagnant guerra civil. També va provocar que la república perdés el
control del ordre i la seguretat en mans de grups que no eren ni es
definien com a republicans. Molts governs locals republicans foren
substituïts per governs anti-feixistes, que no eren necessàriament
republicans. El primer que feren fou negar els fets, negar la
participació de les forces d’ordre i les autoritats en l’esclafament
del "Alzamiento". La victòria havia estat del poble, i quan deien poble
volien dir ells.

Una persona amb el carnet de la CNT, un arma i
els pebrots per usar-la, es podia convertir en l’amo d’un poble o d’una
comarca. El "nou ordre" anarquista va suposar un gran desordre
acompanyat d’assassinats i revenges. Per tant la segona prioritat (la
primera era guanyar la guerra) de la Generalitat era recuperar el
control. Es tractava que els republicans (es a dir els demòcrates),
recuperessin el control de la seguretat ciutadana per que hom continués
segur.

No s’entén que la Generalitat hagués d’enviar a Carrasco
i Formiguera a Euskadi per que no l’hi podia garantir la seguretat. No
s’entén que Bellver de Cerdanya es veies sotmesa a setge militar per la
CNT per escollir un alcalde d’ERC. No s’enten l’UGT que havia estat
sempre una organització minoritària a Catalunya, tingués el més
espectacular creixement quan la CNT tenia més poder.

No dic
que tot els membres de la CNT fossin responsables, ni tants sols la
majoria. Però si que dic, que en tant que organització incapaç de fer
que els seus membres treballessin per un objectiu comú amb unes eines
comunes -el respecte als drets humans-, va fracassar. Van tenir
l’ocasió de demostrar el potencial veritablement revolucionari del
anarquisme, i el van tacar de sang. No van tenir la força per aplicar
la disciplina interna que el moment requeria, per separar els
veritables anarquistes dels criminals. I en no tenir aquesta força van
demostrar ser febles per fer una revolució i van facilitar i molt la
feina als partidaris de altres corrents ideologiques.

La
memòria històrica ens ha de permetre veure, conèixer i analitzar els
errors del passat. També els del nostre bàndol. Entre antres motius per
que les nostres posicions ideològiques i morals no son pas tan febles
com per no suportar la veritat.