Miquel Roman

Estic d’acord -molt d’acord- en que vincular exclusivament -i simplement el vincular excessivament; com veiem sovint- la seguretat als nombres dels diferents cossos de seguretat (que en diem), és una equivocació. Afegiria que, a més, aquestes exclusivitats, tant en les explicacions com en la pràctica, són una aberració i greu problema.
Fa referència també a la cohesió social, civisme, i convivència. I a cobrir (satisfer) la necessitat de tenir horitzó, o futur social. Jo diria que aquests temes s’acostumen a parlar teòricament amb vincle molt suau amb la seguretat, i que a la pràctica ni es troben propers. I en els discursos i enquestes tot això es desvinculat de les preocupacions per la seguretat. Sovint penso que és per una colla de vicis mentals que molta gent té amb idees de mereixements i destins ben estranyes; entre altres interessos que se m’escapen.
El que jo afegiria és que la seguretat també està vinculada a les bestieses que alguns demagogs, opinadors, tertulians i predicadors fan sobre aquest tema; en general, i en vinculacions de por. I la segona és que crec que molts problemes d’inseguretat neixen i s’alimenten en dos problemes polítics ben fonamentals: la estructura de poder i la supeditació dels partits polítics tradicionalistes a altres poders que el poble; i -entenc que vinculada a aquesta tradició- la poca implicació ciutadana en la política en general.
Pot ser estaria bé també afegir que hi ha representants polítics i partits polítics que fomenten, propicien, causen, i venen, etc., la inseguretat en forma clara perquè necessiten de societats insegures per a subsistir. (A les notícies li diem a vegades "crispacions"; i fins i tot algú gosa anomenar-los "debats").
Sóc conscient que és més complicat. Pretenc quedi com a suggeriments per a actuar en dos fronts: el de l’enteniment sobre la societat i el què ens passa; i el de la constatació que hi ha formes de violència no tipificades ni contemplades, que cal tenir ben presents. Per començar, ens cal per a poder actuar i tenir clares les responsabilitats, i incompliments d’aquestes responsabilitats.
Ara sí, per acabar, crec que també acostumem a abandonar una seguretat que hauria de quedar ben garantida. La seguretat que els cossos de seguretat no actuaran contra el ciutadà; i que aquestes forces no seran utilitzades políticament. O, dit d’una altra manera; la seguretat que, si algun abús d’aquesta mena es dóna, el ciutadà té a l’abast resposta clara i defensa per part dels representants polítics. O el que aquí sigui menester. Crec que no cal que ara posi exemples de greus mancances de seguretat en aquest darrer cas. Que veig m’he allargat massa, i, en lloc de dos, n’he afegit quatre.
Cordialment.