Miquel Roman

Ahir vaig anar al cinema amb el meu germà petit. En Josep Lluís, el més petit dels cinc germans. Es una cosa que ens agrada fer, quedar de tant en tant i anar a sopar o anar al cinema. Aprofitem per xerrar de l’humà i de lo diví i passem una bona estona.

Josep escollí la pel·licula, El laberint del Fauno. La sessió a Heron City -el únic cinema de Nou Barris– començava a quarts d’once, per tant abans vam sopar a un restaurant del carrer Gran de Sant Andreu. Una bona carta i un excelent cafè.

Amb l’apetit saciat ens dirigim al cinema i l’hi pregunto, que saps de la pel·licula? Res, en diu. Només a vist l’anunci i l’hi ha fet una bona impressió. Bé, l’aventura es l’aventura.

No us explicaré la pelicula però si que us recomanaré que la veieu. No soc ni pretenc ser un cinèfil, però si fos director de cine, i fes una pelicula així, em sembla que podria donar per justificada la meva carrera.

És una historia, m’equivoco, son dos histories, fortes i boniques. On surt la part més fosca i noble de l’esser humà en el context de la postguerra i la lluita contra el maquis. Tot plegat amb un planter d’actrius i actors genials i amb uns efectes especials efectius i visualment molt atractius.

Tots dos sortirem de la foscor de la sala una mica tocats per l’historia. Era inevitable, anàrem a fer unes cerveses i uns xupitos de tequila a un local proper, tot plegar per a recuperar-nos.

En tornar a casa, encara vaig navegar una mica per la xarxa, buscant informació de la pelicula. I en acabar, abans de dormir, vaig fer una prudent ullada sota el llit … per si havia amagat un Fauno.