Si la primera força d?esquerres és el PSC, no hi haurà independència

L’onada independentista ha crescut fins a esdevenir l’eix central de la política catalana actual. CiU l’ha vist arribar, i s’hi ha afegit a l’última hora amb un arriscat moviment tàctic. Mentre que el PSC ni l’ha vist venir ni sembla adonar-se que li ha passat per sobre. Això suposa un important canvi en el panorama polític. Però és un canvi realment estructural? Això depèn de nosaltres, dels independentistes i del nostre comportament a les urnes.

 
Per tal que sigui un canvi sobiranista estructural i, per tant, amb possibilitats reals d’aconseguir els seu objectius caldria que l’independentisme assolís la capçalera dels espais ideològics a Catalunya. És a dir, que el primera força parlamentària de dretes fos independentista, i la primera força parlamentària d’esquerres fos independentista. Això suposaria el canvi de panorama polític que ens podria dur a la nostra llibertat nacional. I tot plegat només depèn de nosaltres, dels independentistes.
 
A la pràctica, això vol dir que perquè surti una majoria sobiranista legitimada d’aquestes eleccions que ens porti a la independència,  cal que: (a) que CiU es posicioni clarament com un partit independentista, i (b) que el PSC deixi d’esdevenir la segona força parlamentari, per ser superada per una força d’esquerres i independentista. I tot això només ho pot fer Esquerra
 
El fet que l’esquerra independentista passi per davant de l’esquerra unionista significaria que el sobiranisme ha conquerit la centralitat política catalana. CiU, tot i evitar fer servir la paraula independència, no podrà evitar de disputar aquest terreny, i per tant de mantenir la seva aposta per l’estat propi més enllà de les eleccions. És a dir, l’única manera que CiU es mantingui en la seva recent actitud sobiranista és que el cap de l’oposició també ho sigui.
 
Totes les enquestes situen la majoria social dels catalans i catalanes com a ideològicament de centre-esquerra. Per tant, l’objectiu de superar al PSC no hauria de ser difícil. El problema és que fins ara el vot independentista ha demostrat una gran manca de consistència. De fet, hi ha molts independentistes que dediquen una gran part de la seva feina política a buscar motius per no votar o per no votar a partits independentistes. Cosa que no deixar de satisfer als unionistes.
 
Ara hauria de ser diferent. El moment és més propici que mai. Tenim pressa i ja no valen excuses. Els independentistes, tots, hem d’anar a votar el 25 de novembre a la candidatura independentista que més ens agradi, millor ens representi o millor pugui defensar el País. A la que vulgueu, sigui quina sigui. Si no ho fem, si no hi ha una àmplia majoria de diputats independentistes, si no assolim la independència de Catalunya, no cal que anem a assenyalar enemics fora, ni als nostres polítics, ni a ningú: serà culpa nostra.
Afegeix un comentari

Comentaris tancats.