Miquel Roman

El diumenge, 25 de febrer, una seixantena llarga d’herois es reuniren a les 9 del matí a la Pl. Karl Marx per respondre a la crida que sota el nom de "Ruta per Collserola, l’obaga del bosc" organitzava l’Arxiu Històric Roquetes – Nou Barris. Allà, mentre esperàrem per começar, ens vam fer amb un exemplar de la publicació "Petit Arxiu" que en feia resum de l’aventura que ens esperava.

D’allà ens acostarem a la Font de Santa Eulàlia, un petit oasi d’ombres, en part gràcies a la tasca d’uns veïns que en tenen cura des de l’any 1980.

Aprofitarem per esmorzar alguna cosa i fer petar la xerrada. I abans de sortir un altre cop, el nostre esplèndid guia, Miquel Tormos ens va fer cinc cèntims de la fons i de la mina d’aigua que la fa possible. Properament veurà la llum un llibre d’en Miquel vers les fons de Collserola, llibre imprescindible per qui vulgui conèixer la Serra i del que parlarem més endavant.

No sense una mica d’esforç pugem fins a la carena de la serralada. D’allà la nostra mirada esguarda l’horitzó i arriba fàcilment a Sant Llorenç de Munt i Montserrat. Aquí i allà, a les valls i planúries, s’albiren núvols i boires que amaguen les parts més baixes del paisatge.

D’aquí baixem per les valls fosques i ombrívoles que d’esquena al sol amaga Collserola. Talment com si fóssim a centenars de quilòmetres de la ciutat ens endinsem al bosc. Som molts, per tant esdevenim una mena de serp que ara a esquerra ara cap a la dreta, va fent ziga-zagues, tot resseguim el sinuós i fosc camí.

Creuem la carretera del cementiri, voregem Can Catà i acabem a Sant Iscle de les Feixes, documentada per primer cop l’any 964. L’ermita es visitable el tercer diumenge de cada més, però amb nosaltres fan una excepció (gràcies a Miquel Tormos i l’amabilitat de les persones responsables) i podem entrar. Val la pena.

La tornada en duu per la font de Can Lloses i  un estret i encara més ombrívol camí on son freqüents les mostres del pas d’animals com els pocs senglars. El matí, clar i amb bona visibilitat, es va enfosquint fins amagar amb abundoses pluges. Amenaça que mai es fa realitat.

Finalment arribem un altre cop a la carena de la serralada, tot tocant Can Rius i baixem cap a la Pl. Karl Marx tot voltant per occident Can Masdeu. A la vora, sobre la Clínica Taurus, donem per conclosa la sortida. Miquel Tormos fa les últimes explicacions. Arni Gil (president del Arxiu) fa cinc cèntims de les properes activitats, i ens separem segons on haguem d’anar.

Els caminants de Roquetes i Canyelles encarem la carretera alta de Roquetes cap a l’orient. Son les dues, hora de dinar. Ha estat un bon diumenge i nosaltres l’hi hem tret profit, gaudint d’un bon paisatge i d’una bona conversa.