miozz mirades

Hi ha dies en què, com aquest cap de setmana, l’esplai ens dóna treva del dia a dia; ni internet ni tele ni universitat ni pares; ens deixa a canvi infants, guitarres, jocs, estones per compartir i alegria esbogerrada. (segueix)

Ens acabàvem de servir el tall del sopar i xerràvem animadament, amb un ull posat en els nanos,  sobre ells. La grata evolució d’un, la frase graciosa que havia deixat anar l’altre, propostes per ser suport en una situació personal complicada, etc. I, de cop, una afirmació que sonà a sentència:

–          Ei, ha explotat la central nuclear de Japó.

Silenci.

–          I què vol dir, això?

–          Un altre Txernòvil- em surt.

Vol dir embarassos dels que naixeran nens deformes, malalties que mataran més del compte, vol dir càncers –més encara -; vol dir que  morirem més perquè vivim totalment dependents d’energia. El cap fa un salt: passa de centrar-se en el somriure de cada un dels infants que té a davant en els dels infants nipons, que potser trigaran a tornar a fer-ho. I el grau d’abstracció puja i se’n va cap a una visió més global del món, al que ara m’imagino amb una  tòxica onada verda que el va cobrint lentament.

Tinc vint anys i encara no havia tingut mai la sensació de viure el que els meus néts estudiaran en llibres d’Història. Amb les revolucions al món àrab va començar a venir; així com també la certesa que tenim la llibertat d’escollir entre mirar-ho pel televisor mentre sopem i després anar a dormir , o poder explicar, una nit al peus d’un llit: “mira carinyo, quan va passar això, la mama va decidir…”