del tu al jo
Hola floretes!
Avui han vingut tres amigues a casa, a la tarda, a passar unes poques hores i compartir una mica. Si m’haguessin preguntat els hauria dit: no veniu, no estic bé. Però vénen i veig com un dia horrible s’anima i es transforma. El fet de sortir, fer la volta, ensenyar el meu petit món i compartir-lo m’anima.
El meu petit món: la Rambla, el gelat a Can Soler, el passeig fins el Pont del Petroli, el mono i les mones! I la tarda que té un sol daurat i la mar que està un poquet moguda, i el vent que ens esbulla els cabells i el parlar sense parar d’una i el callar de l’altra i el somriure càlid de la tercera. I jo. I jo ensenyant el meu món i compartint-lo. Casa meva. On visc. On pinto. On escric. On les filles s’han fet dones, on jo he fet de mare. I parlem de tot i res en un moment màgic i que voldríem més llarg. I ens adonem de quant important és això. Trobar-nos, saber-nos, fer vida de la nostra relació ! I voldria que això,que em costa tant, hi fos i allargar-ho. I me n’adono que em costa, que tinc el síndrome de “deixeu-me tranquil·la” (no sé pas com l’ha anomenat una d’elles… ) normal pel que visc… però que em cal la trobada amb les amigues!!!
Quan no estic fina, quan el meu cos cansat es queixa… el més fàcil és voler estar sola, deixar tot i a tothom fora… i pensar que ni estimo ni sóc estimada, que ni necessito ni em necessiten.
Us hi sentiu reflectides? Els moments d’una ànima són els moments de totes!!!
I llavors, sorpresa! En un moment em canvia el cor i el cos. Obertura. També acceptació.
I me n’adono que estimo. I me n’adono que m’estimen. I sento que necessito. I veig que em necessiten. I la relació humana estén els braços i les cadenes s’eixamplen. I cada baula de la cadena és una persona, un moment, un somriure, una historia. I la cadena es pot fer, encara, més llarga. I la cadena de llarga esdevé seguretat i llibertat… i dóna ales.
Em costa, ara, la gent. Em costa la trobada. Però estic voltada de persones amb totes les lletres de la paraula. Properes, Estimades, Raonables, Sanes, “Onestes”, Normals, Estupendes, Sanadores. PERSONES. Hi són si permets l’obertura…
Precisament fa uns dies que pensava si jo estimava. Quines coses no? De veritat que m’ho plantejava!!!
Si, estimo als meus, les nenes amb bogeria de mare lloca! Però… i als altres? Més enllà de la meva sang… estimo? Tinc empatia? Em donaria? I des de casa, des del tancament, des de la petita solitud… penso que no. I per això em gratifica la trobada, perquè noto el dins com s’obre i com vol arribar a l’altre. I això m’alegra. En dóna motius d’esperança en mi mateixa, de joia. El ser humà és tan complex! I som tan animalons! I notar que hi ha un Tu i que accepto el tu, i que el jo es deixa vèncer… i que l’altre guanya.. és tan esperançador! Parla de vida! I malgrat el cansament em reconforta. Em dóna ànims. Puc obrir-me al tu!!! I puc donar-me!! I em surt de dins!!! I el petit gest , petitíssim!, esdevé somriure i el cap pensa en noves trobades i projectes…
No entendreu res de tot això vosaltres! Les meves floretes actives, treballadores, estressades! Floretes que viuen com immortals i que no s’aturen a pensar i sentir la pèrdua, el poc, el res.
Com dir-vos que agraeixo el notar dins que el tu entra i guanya? Com m’alegra aquest fet!!!
Sóc jo, neixo jo i moriré jo. Però en tot el camí del jo que es fa i creix hi ha un aprenentatge essencial… el TU. Notar que el tu hi és. Voler conèixer el tu. Obrir-te al tu. Necessitar el tu. Estimar el tu. Desitjar el tu. I la relació amb el Tu. I el perdó. I l’amor. I el desig. I el rebuig. I els tu importants, i els petits, i els que et fan créixer i els que et fan oblidar-te i els que et donen vida. I els tu que t‘ensenyen i els que et dolen i els que et cansen. Però tots lliçons d’obertura i tots camí.
En el camí final de la vida tornem molt al jo. Jo m’hi sento en aquest punt. Però que sigui un jo sol o un jo acompanyat dependrà del viscut, estimat, pregat i sentit. Jo estic en un jo que pensava més tancat i a cada escletxa que deixo el tu entra amb força i em parla de camí fet, de presencia, de viatge i d’aprenentatges.
Cansada i adolorida, mal dia. Però amb el dins viu. Sé que he fet camí. I sé que, amb els anys, del jo he obert un petit espai al tu. I això sol paga una vida.