miozz mirades

Avui han arribat noves de la Teresa Català:

“Floretes! Estic bé! Sols que
de vacances… o no… tal vegada no són vacances si no un llarg període de
descans, de no fer massa  cosa.

A
pams. Em passo un parell de setmanes de juny i gairebé tot el juliol i agost a
Bellver, a la Cerdanya. A casa, al meu carrer silenciós i quiet. Pot passar la
tarda i sols passejar-hi els dos o tres veïns ja grans que surten a prendre la
fresca… On visc no és transitat i la casa de parets gruixudes, de pedra, m’aïlla
de la calor. Paisatge, veïnat, silenci, delícia de temperatura… i el meu
taller. Hores de pintar vidre, de passar-m’ho bé essent allà, en silenci,
pensant sols com decoro la peça. I res més. Ni marit, ni pares, ni filles, ni
amics, ni ordinador. I això vol dir ni correus, ni missatges, ni feisbuc, ni
cap mena de contacte “social”. Sols esser allà, pintant, anat a comprar xerrant
ara amb un ara amb altre… i vivint el que viu el meu trosset de carrer en un
poble que encara respira un poc la vida que dóna el camp, el pas dels mesos, la
terra. (segueix)

Això vol dir no tenir responsabilitats, no patir per ningú,
no preparar res… quina delícia! No saber de ningú… i això es pot fer perquè
és estiu, tothom entra i surt i està permès desconnectar. Però jo… em passo
desconnectant!

No trobo a faltar res. Al poble hi ha un cibercafé i podria
connectar-me… i no en tinc necessitat. Ho deixo tot aparcat. No toca. Ara
sols toca el viure al compàs del que vull fer. I si vull fer el mandra, ho
faig. I , ho torno a dir, és una delícia!

Les meves creacions en vidre van prosperant.  Faig
peces boniques, que agraden als pocs que entren al taller i les veuen.
Participo en una fira d’artesania, i tinc molt d’èxit. I em vaig donant a
conèixer al poble… com  la dona que pinta vidre i és una artista!

Dies de no dir-vos res. Les floretes passen sequera! Com les
de la finestra de casa, que la família ni veu ni nota i s’han anat pansint per
falta de rec.

Així que aquí van quatre ratlles, jo  ja mancada de
costum. Quatre ratlles que em costen, que ara no estic per això! Perdoneu-me,
però sols em vaga viure i pintar… posar.-me uns pantalons foradats i unes
espardenyes a retaló i seure al portal  o fer “d’artista” i posar-me tota
interessant quan entra algun turista a veurem treballar!

Una reflexió però  que tinc pendent des del darrer
correu, on parlava de la mort, dels dos anys de tractament, de la nena que et
demana un dibuix i una mà…. Ostres tu, cada persona ho interpreta de manera
diferent. Una em felicita per haver superat els dos anys, altra s’angoixa
perquè em creu deprimida, altra em renya per pensar en negatiu… altra em nota
irritada, altra deprimida… i hi ha qui em dibuixa un xai i qui la caixa
perquè el posi.

I la reflexió és aquesta: els texts són vius. Cadascú hi
llegeix el què segons el que viu, les seves pors, els seus anhels. Les mateixes
paraules ressonen diferents als diferents cors! Si, ja ho sabeu tot això, però
cal repetir-ho… i repetir-m’ho.

I una altra reflexió. Cada vegada que toco el tema de la
mort hi ha respostes sorprenents, alguna fins i tot revoltada. Quina època, no?
Encara no hem paït que la mort és part de la vida! Hem de ser sempre joves,
prims, dinàmics i la vellesa, l’arruga i la mort desapareixen del dia a dia i
s’amaguen. Tabú!!!!!!!

Suposo que tot és un procés, i jo porto ja deu anys fent-lo.
Càncer és una paraula sonora, potent… i encara no dita en molts ambients.
Aquesta setmana encara em deien que té “el mal de moda”  d’una dona
malalta de càncer. I jo li pregunto, i quin és aquest mal? I li faig
verbalitzar la paraula, dita  en veu baixa, com si s’esquitllés el mot en
la conversa… com si càncer fos una paraula per a dir amb la boca petita i
sense fer-se notar. 

Resumint: estic bé, visc unes vacances genials, estic
desconnectada del món no faig res i sóc feliç.

I que consti : no estic deprimida quan parlo de la mort.
M’hi he acostumat a veure-la companya i propera. I una de les coses que em va
ajudar quan em troben la metàstasi òssia va ser planificar com voldria
 que fos el meu comiat, el meu “funeral”·. Com que sempre em costa molt
adormir-me (tinc insomni de conciliació) una de les distraccions en el silenci
i la foscor de l’habitació, al costat del Pere que si dorm… allà quieteta…
era imaginar-me  el meu comiat, funeral o com vulgueu dir-ho. I recordava
en Tom Sawyer, que assisteix al seu propi funeral i s’emociona. Realment és
bonic pensar i viure  amb pau aquest moment, el comiat, com voldries que
fos…

I ja hi tornarem a ser. En llegir això algun que altre amic
pensarà, ostres!  la Teresa no es`ta bé! I ara! Veniu a Bellver, mireu-me
pintar, xerrar amb els avis que em vénen a veure, compartir amb els
veïns,  i decidiu llavors si no sóc la dona més feliç del món!

Us escric perquè he vingut a dormir a Badalona. Només hi
seré un dia. Marxo de viatge amb la família, tots quatre, a Irlanda! Tenim
desig de més verd i de veure penya-segats i beure una pinta en un pub …
Espero que sigui un bonic viatge…

I en tornar… de nou cap a Bellver. Penso ser-hi també al
setembre, deixant obligacions de banda i aprofitant que el meu home té dues
setmanes de vacances a mig mes. Ës a dir, que quan tothom ja serà a la feina,
ben oblidat l’estiu … jo encara estaré qui sap on amb el Pere, gaudint de
paisatges!

Així que perdoneu-me floretes si us tinc oblidades… no us
preocupeu! Vindran dies de tardor i dies d’hivern, tornaré a agafar rodatge i
tornaré a fer-vos arribar les meves buidades… que em calen, de tant en tant,
per a seguir vivint. Per a VIURE, amb majúscules. No per a sobreviure!

També dir-vos que a Bellver hi fan uns gelats artesans, amb
llet i nata de la zona, que són una passada! Així que no hi patiu, continuo
practicant el meu esport preferit sense cap limitació. M’he aficionat al de
nata amb crocant d’ametlles….. mmmmmmm!

Com sempre: un petó, un somriure i una abraçada!

Tant de bo arribi allà on estigueu, i si més no… desitjo
que us arribi quan torneu i us poseu, de nou, davant l’ordinador.

Fins sempre!

Teresa