miozz mirades

Temps de xarxes que traspassen barreres. El franquisme ens va deixar una ciutat fracturada urbanísticament i socialment, una ciutat carregada de barreres físiques però també simbòliques. S’ha fet molta feina durant aquests anys, però hi ha barreres que costa trencar. L’assemblea de Badalona som totes i tots dissabte passat a La Salut i la jornada de treball de la Taula de Cultura demà (dissabte 26) a Sant Roc ens parlen d’una nova manera de fer a Badalona que es dibuixa i pren forma amb traç segur.                   (segueix)

No és una forma nova, però ho és a la vegada. Reinventada i revitalitzada: es tracta de xarxes transversals en tots els sentits, amb voluntat de consolidar-se. i promogudes i dinamitzades per la societat civil. Cal remuntar-se en alguns sentits a les Taules d’abans dels ajuntaments democràtics, per trobar precedents, i els Consells i Patronats dels primers ajuntaments democràtics, però és en la Coordinadora Esplais de Badalona on hi trobo més semblances. Sense menystenir el paper del Consell Local de La Joventut que fa 30 anys vertebrava l’associacionisme juvenil amb eficàcia. Aquesta és una part de la història de la ciutat que caldrà escriure algun dia per deixar-ne constància, perquè la seva aportació importa i ens parla. Esplais de Badalona, a més de coordinar totes les entitats de lleure educatiu sense excepció (d’escoltisme, d’esplai, confessionals i laiques, adscrites  a una entitat sòlida o penjades del fil de l’organització espontània), a més de reflexionar sobre les necessitats dels joves a la ciutat i el paper de l’associacionisme juvenil, era una plataforma de joves molt diversos compromesos fins al moll amb el present i el futur de la ciutat. I quan dic diversos em refereixo a que érem nois i noies plurals en ideologia, procedència social, arrels, territori ocupat a la ciutat, formació, ús de la llengua, creences… però ens unia un objectiu: volíem una ciutat molt millor del que ens l’havíem trobat i creiem en el poder transformador dels joves. Érem, sense conèixer potser la paraula, un exemple viu de cohesió, en nosaltres mateixos, i en les accions que desenvolupàvem. Ens movíem per la ciutat sencera sense fer-ne cabal, sense estranyar-nos-en. Buscàvem integrar aquell territori desmanegat desdibuixant fronteres internes, sentint-nos propi cada racó des del Manresà fins Artigas, des de Pomar fins La Colina, des de Llefià a Sant Roc, des de Sant Crist al Centre (no els diré tots els barris, que en són més de 30 :). D’allà en van sortir aportacions sòlides que han perdurat (una de les més visibles és portar el Ball de Diables i la cultura del foc – dracs, etc – a la ciutat, amb el naixement de Diables de Badalona, Drac Trempat i les colles que han anat venint al darrere (només per posar un exemple) De fet un alt percentatge dels qui llavors vam viure aquesta experiència organitzativa en xarxa seguim vinculats al batec de la ciutat des d’entitats que d’una o altra manera busquen, sempre, establir nodes i enxarxar-se. I és que ja fa anys que hi ha xarxes sectorials – per àmbits d’intervenció o per territori – , xarxes promogudes per programes de l’administració (Pladecos, Plans d’entorn, Llei de barris, Consells de Districte i etc) o  nascudes per iniciativa cívica entre entitats d’objectius semblants ( la Comissió de Cultura de Llefià, i la Coordinadora d’entitats de Cultura Popular,  en són bons exemples). També darrerament, i amb un objectiu acotat a nivell ciutat, però no pas exempta de reflexió sobre aquesta ciutat, ha nascut amb força la coordinació per a la Festa Major Alternativa, que ja aglutina entitats ben diverses. I aquest és el camí.

Ara és hora de les xarxes transversals, que són molt més que coordinar-se; és hora de les xarxes que trenquen barreres territorials i barreres d’àmbit. Les que busquen, a més de fer coses, reflexionar i crear: aprendre!. I es miren la ciutat tota sencera. És una nova manera de fer que parla de l’apoderament i optimització de la societat civil. I que s’ofereix com a la millor eina transformadora que ens queda per provar de reeixir en la construcció d’una autèntica cohesió de ciutat que aporti sentit de pertinença amb equitat, i que no giri l’esquena al país.
És el repte d’ara, i no hi ha altra camí que fer-lo en xarxa; la xarxa crea ponts, trenca barreres, cohesiona, i aprèn d’ella mateixa.