La història es repeteix.
1930: final de la dictadura
del General Primo de Rivera. Abril de 1931: triomf de les candidatures
republicanes a les eleccions municipals, i posterior abdicació del Borbó Alfons
XIII. Proclamació de la II República (14 d’abril de 1931). Noves eleccions, Corts
Constituents, discussió del projecte de Constitució i promulgació de la mateixa
en data 9 de desembre de 1931.
Per la seva banda, a
Catalunya, en les eleccions municipals de 1931 es donà una victòria clara de
les candidatures republicanes (a l’igual que a la resta de l’estat espanyol).
La primera redacció de
l’Estatut de Núria (1931), establia entre altres, les següents
característiques:
1) Partia del dret a l’autodeterminació;
2) "Catalunya és un
Estat autònom dintre de la República espanyola" (art. 1);
3) "El poder de
Catalunya emana del Poble i el representa la Generalitat" (art. 2);
4) "El
territori de la Generalitat s’estén per les províncies de Barcelona, Girona,
Tarragona i Lleida; això no obstant, es deixa la porta oberta a que s’hi
agreguin altres territoris" (art. 3 i 4);
5) "La llengua catalana és l’oficial a
Catalunya, llevat pel que fa a les relacions amb el Govern de la República"
(art. 5);
6) "El poble exerceix el seu poder per mitjà dels organismes polítics de
la Generalitat, d’acord amb l’Estatut i amb la Constitució de la República
espanyola, i expressa la seva voluntat per les eleccions i el plebiscit" (art.
6 i 7).
El Dictamen de la Comissió
Parlamentaria de les Corts espanyoles, adequà el contingut de l’Estatut de
Núria (el desvirtuà, més ben dit) al text de la Constitució republicana,
suprimint-hi:
1) Totes les referències al federalisme ja que la Constitució de
1931 no optà per aquest model polític;
2) L’oficialitat única del català, ja
que s’establí la cooficialitat.
Es va minoritzar el poder
autònom de Catalunya: En conseqüència, el projecte que es presentà al Ple de
les Corts el 6 de maig de 1931, era força diferent de l’Estatut de Núria
plebiscitat pel poble català. El 9 de setembre de 1932, més d’un any després
del plebiscit del poble català, les Corts aproven el text definitiu.
Si a l’Estatut de Núria hi
havia una sobirania originària del poble català, el qual pel seu dret a
l’autodeterminació, optava per un model federatiu amb la resta de pobles
hispànics, en l’Estatut de 1932 hi ha una clara subordinació de Catalunya
respecte al qual s’estableix a la Constitució espanyola. La situació, doncs,
havia canviat totalment:
Any 2005: La història es repetirà. O, pitjor encara, Madrid no haurà de modificar ni el què va modificar ara fa uns 70 anys.
Any 2006: eleccions anticipades?
PD: si algú vol el text comparatiu que cliqui aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ben cert això que contes, així en Nicolau d’Olwer i companyia, des de Madrid, s’apressaren a presentar-se a Palau per a convèncer a Macià que "ara no toca" (l’Estat Català proclamat per l’Avi el 14 d’abril del 1931, que durà 3 dies).
A les darreries del 2004, la mateixa nit de les eleccions "autonòmiques" i malgrat que Carod s’autoproclamà hereu de Pujol, temps li mancà –sota excusa de fer un Govern "catalanista i d’esquerres"– per fer president de la Generalitat principatina a Maragall, amb qui, després d’un any de Desgovern tristpartit, s’ha instal·lat a casa nostra la política espanyola: des de R. Zapatero al balcó de Palau com si en fos l’amo, fins a l’embolica que fa fort del 3 per cent, tot i passant pel desastre de les seleccions nacionals, el no retorn ni d’un sol del Papers catalans segrestats a Salamanca o la prohibició de l’ús del català al Congreso espanyol.
La Història és tossuda: ensopegar altre cop amb la pedra del suposat "esquerranisme" de la més suposada encara "altra" Espanya "plural" duu al resultat que ja coneixíem i que de nou s’ha repetit.