MARCÚS

Adjunto un bon article sobre la decadència de l’imperi dels EEUU. Escrit per l’historiador Xavier Díez a El Punt d’avui (19 de març de 2005).

La fallida americana

L’hegemonia és sempre efímera, mai definitiva, i uns
estats acaben desplaçant-ne d’altres. Els Estats Units no escapen a aquesta
lògica. Presenten en l’actualitat un conjunt de símptomes que evidencien les
seves creixents febleses

Encara que les teories cícliques de la història semblen avui
desacreditades, la idea de l’auge, esplendor i decadència d’imperis i
civilitzacions, del qual van parlar Owald Spengler, Arnold Toynbee i
l’empordanès injustament oblidat Alexandre Deulofeu, ens recorden la
insuportable lleugeresa de conceptes com superpotència.
Malgrat les il·lusions dels polítics, l’hegemonia és sempre
efímera, mai definitiva, i uns estats acaben desplaçant-ne d’altres. Els Estats
Units no escapen a aquesta lògica. Presenten en l’actualitat un conjunt de
símptomes que evidencien les seves creixents febleses. Una profunda divisió
social, una economia sense bases sòlides i retrocessos en política exterior
confirmen aquesta tendència que arrenca des del mateix moment en què
l’administració Reagan es va declarar vencedora, per incompareixença de
l’adversari, en la Guerra Freda. Malgrat les aparences i l’amenaçadora retòrica
diplomàtica, Washington està experimentant un retrocés en l’esfera
internacional. No ha donat cap resposta als desafiaments oberts de Corea del
Nord, imprevisible potència nuclear d’un perillós despotisme comunista.
Atesos els resultats de l’aventura iraquiana, sembla
improbable una intervenció contra la nuclearització de l’Iran, greu element de
desestabilització regional. Potser el més palmari dels seus fracassos és dins
la seva pròpia òrbita colonial, quan la revolta bolivariana de Veneçuela,
davant dels seus nassos, ha emancipat el país caribeny de la seva tutela. És
més, a partir de la ineficàcia en el procés d’involució política ha aconseguit
que el coronel Chávez estigui construint un front llatinoamericà obertament
contrari als interessos nord-americans (amb l’aliança del Brasil, l’Argentina,
l’Urugai i sobretot Cuba) cada vegada més insubmís a la filosofia econòmica de
l’FMI, auspiciant revoltes pacífiques a Bolívia, l’Equador o el Perú. D’altra
banda, l’anomenada revolució bolivariana s’ha traduït en un reforçament de la
discipl
ina de l’OPEP, que implica preus del petroli elevats que
afecten d’una manera molt important una economia massa dependent de
combustibles fòssils. Que lluny queden els anys de l’operació Còndor!
En els aspectes econòmic, comercial i tecnològic, la reculada
també és clara. L’aposta decidida pel neoliberalisme, ideologia sempre cara
(afectivament) per a les elits financeres, implica un preu terrible per a bona
part dels seus ciutadans més vulnerables. Les deslocalitzacions, especialment a
partir de l’ALCA o l’entrada de la Xina a l’OMC fan estralls en el teixit
industrial i aboquen milers de treballadors a la desocupació, la marginalitat o
a l’ingrés en aquesta nova creixent categoria dels working poors; és a dir,
subocupats superexplotats. Aquesta aposta suïcida de vetllar pels interessos de
la minoria d’hiperpoderosos neoliberals contra l’interès general està provocant
una major dependència comercial, generant un immens dèficit i destruint la
innovació tecnològica. A tall d’exemple, Boeing està perdent la partida davant
d’Airbus, mentre apareixen nous competidors brasilers o asiàtics.
En automoció, les marques nord-americanes no s’han recuperat
de la superioritat qualitativa europea i asiàtica. L’únic sector en què es
manté un alt nivell és el militar, i això només és possible per la injecció de
capital i finançament públic; és a dir, per mantenir el keynesianisme en un
sector estratègic. El darrer quart de segle, les darreres presidències han
tractat de desfer el New Deal de Roosevelt, tot allò que va fer d’Amèrica una
gran nació i una economia poderosa. A mesura que van destruint la prosperitat
propiciada per la redistribució de la riquesa, sembla que ho estan aconseguint.
Acabada la Guerra Freda, que va donar cohesió al país, les dinàmiques pròpies
dels Estats Units es van manifestant més lliurement. L’aïllacionisme, el
puritanisme, l’individualisme més anòmic acaben per reconfigurar una societat
profundament dividida i que viu el seu presumpte patriotisme com una
caricatura. Sí, és cert, la majoria de nord-americans tenen plantada una
bandera al jardí, en canvi l’exèrcit troba cada vegada més problemes per trobar
soldats per intervenir en un conflicte que pocs poden comprendre, i que va
derivant en una mena de guerra a l’afga
nesa. Malgrat la retòrica de Rumsfeld, es constata la
incapacitat d’enfrontar-se al desafiament del nou terrorisme internacional. Les
energies del país es dissipen en polèmiques morals absurdes, impregnades
d’irracionals discursos disfressats de religiositat, i que són en realitat
expressions del desconcert profund d’una societat alienada.
Això que molts esperaven no és cap bona notícia. Un imperi en
decadència és sempre un factor de desestabilització, implica un període de
pugnes entre altres grups que maldaran per erosionar el seu poder i disputar-se
l’hegemonia perduda, com els bàrbars que esperaven el més mínim símptoma de
feblesa romana per assaltar la civilització.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!