Bona nit Biel,
11 de febrer de 2012
Sense categoria
2 comentaris
un tros d’home
Crec que el mes d’agost no és gaire bo per a la salut perquè cada any, amb aquesta sensació irritant d’haver d’anar vestida de mig dol mentre la suor fa matx per tots els llocs més poc discrets del cos humà, m´he afartat d’anar a tanatoris i funerals de tota casta d’amistats.
Sí, la xafogor d’agost és assassina per a tota casta de còrpores. Tant li és una vella xaruga de tres segles com madò Simó, just una setmana abans de fer els cent anys, o un cosset acabat de fer com el de n’Amador Artigues, que va caure fulminat per un infart just davant el teatre Principal a trenta-nou anyets.
Per això quan na Joana Suasi em va dir que acabaven d’ingressar son pare a la clínica Vistamar vaig tenir una girada de ventre. Na Joana d’ençà que ens coneguérem a l’institut Joan Alcover fa devers mil anys sempre va ser una de les meves còmplices i confidents. Totes dues érem unes fans de n’Aina Moll i no podíem consentir que tengués tan enxufada na Carme Riera, la companya de curs que feia les millors redaccions i treia les millors notes de literatura i de francès. Per això no n’hi fèiem de bona. Un dia ens muntàrem amb un fil de nylon un parany per allà on na Carme havia de passar i la pobra no el va veure, va anar de gambirot un bon tros fins que va caure estesa tan llarga com era i va estar ben a punt de rompre’s una cama. Quan la vàrem veure ben estirada ens hi acostàrem com si fóssim unes bones samaritanes, l’aconhortàrem i avisàrem la directora. Ella no se’n podia avenir de la travelada i nosaltres quan l’endemà vàrem veure els seus genolls d’un blau lilós i la crossa al braç esquerre ens en penedírem de la feta sense remei. Érem així: dos bigalots. Bé, després de la telefonada de na Joana em vaig posar el primer camiser de seda que tenia a mà i vaig partir de quatres davant aquell crit de socors. Dins el taxi pensava que na Joana, filla única i aviciada, sempre havia estat molt trasto per cuidar malalts. Fins i tot quan sa mare es va morir mentre dormia vàrem haver de ser son pare i jo els qui ens encarregàrem de dur la creu de les coses domèstiques i pràctiques. Ella només sabia plorar i plorar fins que va quedar quasi cega. En arribar a l’habitació 228 el panorama era per llogar-hi cadiretes. En Tomeu dins el llit consolant una Joana que tornava a plorar com una Dolorosa mentre cridava amb un cantet monòton no-hi–ha-dret-no-hi-ha-dret. En Tomeu era diabètic des de feia anys. Ara, els darrers tres mesos, tenia una ferida a la cama dreta que s’havia infectat de mala manera i no hi havia antibiòtics, ni sulfamides, ni res que la pogués curar, es gangrenava. En Tomeu m’ho contava gros: quan han vengut el metge i la infermera per fer-me l’exploració na Joana ha volgut guaitar la ferida. No l’havia vista mai perquè a ca nostra m’ho feia una monja. I just destapar-me el xanxo, l’ha mirat, ha tornat més blanca que el referit i bumm!, s’ha acubat. El metge ha agafat una emprenyada de cal déu i només deia: les dones pomes no serveixen per a res. Tots tres hem rigut dins la desgràcia perquè el metge ha sentenciat que l’endemà matí calia operar i tallar. Na Joana estava tan alterada que son pare i jo hem decidit que anàs a dormir a ca seva amb un bon orfidal i que jo quedaria a la clínica. S’ha fet pregar molt, però al final hi ha consentit. Així demà podràs estar descansada i ben forta per a després del postoperatori, que serà molt dur. Aquesta frase ha estat un obre-bitzoc. Ens hem fet uns variats a un baret de l’enfront de la clínica i l’he marxada. En Tomeu és un àngel. Li he contat un parell d’acudits verds que l’han fet esbutzar de rialles i ell m’ha explicat els seus records del servici que eren d’un escatològic divertidíssim. Just abans d’apagar el llum m’ha xiuxiuejat: Aina, ets com una filla. I ha aclucat els ulls. Quan vaig parlar de la duresa del postoperatori no n’era gens conscient. Na Joana m’ha telefonat amb la seva veu més urgent i desesperada. Tot ha anat molt bé, mon pare ja ha sortit de l’anestèsia, ja és a planta i ja ha dinat un poc, però vine tot d’una perquè et necesssit sens falta. T’esper a l’aparcament. Allò em va resultar estrany, però na Joana sempre ha estat molt exagerada. He dit al taxista que era una urgència i només m’ha mancat treure el mocador blanc perquè hem travessat tot Palma en un buf. L’he vista dreta fumant i fent voltes al cotxe com una mula a la sínia. Se m’ha aferrat pel coll com si hagués passat una desgràcia i no s’aturava de plorar mentre deia tot-ha-anat-bé-tot-ha-anat-bé. Quan s’ha calmat un poc m’ha amollat: Mira cap allà. Al seient de darrera he vist una bossa de plàstic verda com les que faig servir per dur congelats. És la cama dreta de mon pare. M’ha pegat un tremolor que he dissimulat. I què fa la cama aquí? He demanat amb parsimònia, com si no entengués res. Era ben senzill. La clínica donava la cama al familiar més pròxim perquè se’n fes càrrec. I no tenen crematori o alguna cosa així? M’han dit que no, que la puc dur a enterrar al nínxol familiar. Ens hem ficat dins el cotxe amb allò darrere. He telefonat a la funerària. M’han confirmat que de cremar una cama res de res i que si la volia enterrar calia que sabés que el nínxol no es podria obrir fins al cap de dos anys. Tampoc no era solució. Vertaderament, la cama d’en Tomeu era un mort sense sepultura. I després de fer un parell de telefonades a un amic de l’ajuntament, a un del consell, i a un del govern, li he dit la trista veritat: cal que l’enterrem a qualque lloc. I hem partit cap a Son Maixella, una possessioneta d’en Tomeu devora Alaró, amb la cama i dos càvecs. Crec que triar el lloc ha estat el més fàcil: al costat d’una era, per tenir-la localitzada. I davall aquest sol d’agost que no té consol ja podeu veure l’espectacle: dues dones granadetes que cavaven com a condemnades un clot ben fondo, que agafaven aquella bossa verda de congelats, que la tiraven al fons i que amb molta de cura la tapaven de terrossos fins que semblava que allà no havia passat res. Amb el cansament damunt, m’ha costat un munter no esclafir quan na Joana, tota decidida ha enfilat un parenostre, una avemaria i un gloriapatri estintolada damunt la pala com si s’hagués de morir i seguir de cap les passes d’aquell tros d’home. Llavors, tot conduint, na Joana m’ha dit que no podria tornar pus a Son Maixella perquè allò li havia destrossat el cor, mentre jo em mirava les bòfegues que m’havien sortit a aquelles mans tan fines, les darreres que havien donat una alegria a la integritat d’un cos. I ara què? M’hauria d’endolar?
-
-
Hay que tener buen cuidado de nosotros mismos. Tener cuerpo sano es el más importante. replcia Eberhard & Co
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!