DIARI DEL CIRC

Travesso xino-xano la Tordera i em creuo amb Montserrat Trias, que em convida a pujar al cotxe fins al circ, situat al Camí de la Serra de Can Vilatort, a uns 400 metres del nucli de Sant Esteve de Palautordera. Arribem amb un tres i no res als contenidors de colors transformats en les oficines del Circ Cric, on una imatge de gran format, icona de la primera època del Circ Cric, ens evoca als inicis, ara fa 40 anys, d’aquesta apassionant aventura.

Saludo a la secretària, Lourdes Carracedo, i a punt estic de parlar amb Coluche, la figura de cartó pedra que s’ho mira tot des de la finestra i sembla ben real. Irromp Tortell Poltrona amb la seva energia habitual i m’ensenya un aparell que respon totes les preguntes amb un no, no, no. Riem. I poc després comencem una de les poques entrevistes conjuntes que s’han fet a Montserrat Trias i Tortell Poltrona, les dues ànimes d’un circ sempre commovedor, diferent i únic.

Com vau descobrir aquest espai?

Montserrat Trias [M.T]: Quan vam venir viure al Montseny, el circ era una assignatura pendent. Me’n recordo quan vam visitar l’espai per primera vegada: tot era un camp. Vam començar a muntar la primera carpa i ens vam construir un tipi amb unes lones antigues de cotó d’un antic circ. Després, ens vam engrescar i vam anar fins a Budapest, a buscar unes caravanes de fusta, vam anar a buscar el camió de bombers i aquí va començar aquest espai.

I ara teniu tres carpes, una oficina des d’on treballeu i dieu que heu arribat molt lluny.

M.T: Vam ser el primer circ català després de la Guerra Civil! Hem estat els timoners, però tot el que ha generat el circ ha estat fruit de molta gent: artistes, públic, muntadors, etc. Totes les companyies han passat per aquí i és impossible recordar-les totes. El Cric és la icona d’un circ fet amb carinyo, d’un circ fet amb el que hi ha, d’un circ que s’ha inventat perquè no ve de cap família. És el fruit de la il·lusió. No és El més Difícil Encara, sinó una amalgama d’altres valors.

I com se sent en Tortell Poltrona al mig de la natura?

Tortell Poltrona [T.P]: Quan tu veus un espectacle aquí, al Montseny, la porositat de lectura dels espectacles és diferent de la dels teatres Romea o Poliorama, per exemple. Aquí al Cric hauràs de veure roures, alzines, un riu o la planta gatell, que fabrica l’àcid acetilsalicílic de les aspirines. Els éssers humans tenen un greu problema i és la seva urbanitat. Aquell circ que havia nascut amb el Philipe Astley i que havia estat punta de llança de la modernitat podia girar quan la gent no viatjava, però ha arribat un moment que és molt difícil girar amb aquestes estructures i a més és antiecològic. Veurem què queda després de la pandèmia. Vam pensar que trobar un lloc aquí, a la natura, és el que s‘havia de fer. Nosaltres estem sostinguts pel públic i això es el que ha fet possible que ens hi poguéssim quedar, amb la qual cosa és una aposta post pandèmia adoptada abans de la pandèmia.

M.T: Al mig de la natura trobem els orígens perquè, vulguis o no, el circ no deixa de ser un col·lectiu de gent que es bellugava de manera transhumant i que anava buscant places en contacte amb la terra. A la que hi ha asfalt no pots clavar un clau. Al mig de la natura tot té un altre aire i tot respira d’una altra manera; està molt en consonància amb el que fem i amb el que pensem. No volem enlluernar amb el Més Difícil Encara, sinó tocar i arribar als sentiments de la gent, engrescar-los a viure i encomanar-los bon humor i que puguin riure i desfogar-se per tirar endavant i recarregar-se d’energia positiva, tant necessària. I ara amb la pandèmia tot això s’ha posat més en valor.

T.P: Per a mi hi ha tres personatges cabdals, que són en Xavier Fàbregas, en Joan Brossa i l’August Santacana, que va tirar endavant la Cuina de les Arts. També, en certa manera, en Foix i en Miró. No el vam descobrir aquí, el circ, tot molt tancat. El vem descobrir a Montecarlo amb el Rainiero, el Cary Gran i la Grace Kelly. Vam descobrir un art que desafiava el sentit comú i això ho vam trobar absolutament contracultural. Ara seguim amb la història del circ, però cada vegada estem més interessats en el món de la clownerie o del pallasso.

M.T: A mi, en canvi, el meu pare sempre m’hi portava al circ [Tortell fa ganyotes, com en el número de Shakespeare]. Té una altra història dins meu. La fundació del Circ Cric també està lligada als inicis que vam tenir amb els Comediants. L’espectacle Catacroc dels Comediants i Joan Armengol, que era el pallasso tendre i poètic, ens van obrir els ulls. El circ i el pallasso van plegats. A més, en Jaume va fer un circ que li permetés actuar en una pista. No estava disposat a anar  al circ de l’Ángel Cristo.

T.P: Ja m’ho va proposar l’Ángel Cristo, però vaig entrar a la seva caravana i vaig flipar. Per un nen que surt del centre parroquial allò era fortíssim.

Poltrona: “No volem enlluernar amb el Més Difícil Encara, sinó tocar i arribar als sentiments de la gent, engrescar-los a viure i encomanar-los bon humor

La societat ha canviat molt en aquests 40 anys; però els valors del circ són els mateixos?

T.P: Jo entenc el circ que pot entendre tothom; per tant és sense fronteres i admet moltes lectures. És poesia escènica a l’abast de tothom. A més, el circ és l’espai idoni per poder fer una cosa tan sublim com entrades de pallassos, que vol dir que al cap de trenta segons d’haver sortit a la pista la gent ja riu. Penso que respecte a això hi seguim sent fidels. D’altra banda, però, estic molt no, no, no amb les aproximacions del circ cap a determinada dansa contemporània. No amb tota, sinó amb els espectacles de circ per augmentar l’autoestima dels que la fan però que no estan al servei del públic. No pots fer un gag que el públic no entengui o pugui ofendre’l. Hi ha també aquesta versió francesa de circ contemporani, on els nens no hi tenen cabuda. Són espectacles molt premiats, però que quan els portes a un poble o a una plaça, fa que la gent s’aixequi i marxi a mig espectacle.

M.T: Però això no vol dir que aquí no es pugui fer un projecte de circ contemporani. Dins el nostre projecte, com el Circ Cric va agafant nou camins, ens agradaria que això també fos casal de noves experimentacions. Els resultats són importants, però també ho és el procés. És una aula d’experiència també.

T.P: Tinc la teoria que tothom que treballa en una pista rodona ha d’estar vinculat amb el soutien, o sigui amb el sosteniment de l’estructura. L’energia no és la mateixa quan actues en una carpa, que és incomparable, que quan actues en un teatre. La carpa està a terra. La cadena que trenca el ciment, la totxana i l’asfalt aquí és viva, no està trencada. A mi em costa i tinc discussions molt grosses amb la resta de l’equip, perquè em nego a que determinades persones vinguin a actuar aquí.

M.T: D’alguna manera, a en Jaume el que li agradaria és que es donés valor al fet que una carpa estigui muntada. Això significa que al darrera hi ha algú que la manté, que mira que els tensors estiguin bé, que si hi ha un cop de vent torni a posar el pal dret, que si hi ha un estrip se soldi, que de tant en tant es netegi. La gent surt de moltes escoles de circ i no saben muntar una carpa. És una part que ens agradaria posar en valor quan la gent ve aquí. Tothom que ha vingut una vegada ha volgut tornar-hi. Aquí tot respira d’una altra manera. El confinament estant aquí no té res a veure.

Quina resposta ha tingut el projecte que vau presentar al setembre per convertir aquest espai en un pol de circ?

M.T: Portem 10 anys de tramitació perquè fos un espai cultural i no hem acabat el procés, però Urbanisme ja hi ha donat el vistiplau després de treballar-hi 25 anys. Es un pol de circ al sud d’Europa, a Espanya no hi ha un altre lloc així. El projecte encara no està acabat i sempre ens diuen el mateix. Ningú no sap per on agafar-lo. Es va avançar, perquè des de l’Ajuntament de Sant Esteve de Palautordera són conscients de que és un potencial al que cal ajudar. De la Generalitat hem aconseguit que dins de Cultura siguem considerats com un espai de creació de titularitat pública. És un petit pas.

T.P: És una condició que ens ha perseguit tota la vida. Quan tu fas innovació fas coses que no estan regulades i com no estan regulades, no et poden ajudar.

Es un tribut que voleu deixar al país?

M.T: Volem dibuixar el futur d’això. Això ha estat un no parar i ara estem cansats i volem tenir més temps i fer els nostres bolos. Ens toca. Hi ha molta feina per tenir aquest espai viu. És un no parar que estigui en peus i volem que continuï. Estem confeccionant un equip de gent jove per trobar continuïtat a això i perquè veiem que el circ, com es deia fa uns anys, no ha mort.

T.P: Però està claríssim que no podem mantenir tot això amb només tres mesos d’activitat, i si fins ara s‘ha mantingut és perquè després d’aquests tres mesos hem anat a altres mars a pescar peixos i portar-los cap aquí per poder mantenir-ho. El nostre objectiu és ser un centre on tots els caps de setmana, i dies de cada dia també, si és possible, ofereixi un servei i sigui útil per entendre que el món es rodó, que podem  seguir vencent les pors i al·lucinar amb el talent de les persones. En definitiva, estem convençuts de que no ens podem quedar amb el simple fet de fer art, que si aquest és capaç d’arribar a la gent pot generar una cultura que en aquest moments ens fa falta, perquè hem de transformar la nostra forma de vida i de pensar. A més, la nostra situació geogràfica és absolutament privilegiada. Fem propostes de gran format amb ajudes que són de companyia.

M.T: Amb quatre bolos ja fem, ja vivim. El que menja és tot aquest espai. O trobem una sortida perquè això es pugui alimentar o, si no, ho recloem tot, perquè per a nosaltres ja en tenim prou. Però ens sap greu tirar la tovallola, perquè tot això que ja hi és.

T.P: Reivindico que nosaltres som una estructura d’Estat. Ho som i ho hem estat.

M.T: Arran de la pandèmia, ens ha fet replantejar a tota la humanitat que no anàvem bé. No sé quines alternatives podem trobar, però ens hem de plantejar tot el que és l’ecologia i l’harmonia dels humans amb la natura, i penso que des del món de la cultura  tenim moltes coses a dir-hi. La gent d’aquí es queixen que arriben els urbanites i s’escampen i ho machaquen tot sense ordre ni concert. Hem de trobar una harmonia i ho hem de poder compartir.

Trias: “El Cric és fruit de la il·lusió i un circ que s’ha inventat i fet amb afecte. No procedeix de cap família”

 

I com és la convivència entre en Tortell i la Montse després de tants anys de vida sentimental i professional?

T.P: És molt trista i horrible. No ens veiem [fa broma]

M.T: De vegades vuelan cuchillos [riu]. Hi ha estones de tot, però en el nostre cas el que hi ha és que ens estimem molt.

T.P: Ah, sí? No m’ho havies dit mai. [segueix fent broma]

M.T: Hi ha parelles que no es discuteixen mai, no és el nostre cas.

T.P: Ens discutim per tot. Jo tot sí, sí, sí, i ella tot no, no, no. [segueix fent broma]

M.T: Si tu confies en una persona, arribaràs a aquesta entesa i superaràs tots els moments complicats. Potser soc feta a l’antiga, però hi ha uns valors que ho superen tot. Quan tu has decidit fer vida amb algú… portem gairebé 50 anys.

Té molta paciència la Montse?

T.P: Ha arribat un moment en què el personatge se m’ha menjat una mica i no entenc la vida sense la recerca constant del riure i el somriure. I és clar, la Montse encara es pren les coses seriosament.

M.T: També ens han tocat diferents papers de l’auca. A mi m’ha tocat fer molta gestió, molt de projecte i estar en una taula. Aquest últim any mooooolta pantalla, que odio. Ara bé, els objectius els tinc clars i lluito per aconseguir-los. Em costa, però ho faig.

Et tornarem a veure de presentadora carablanca?

M.T: Sí. Ho vaig deixar de fer un temps i ara que l’he recuperat, el valoro més i me’l sento més. Li estic trobant el gust. Hem recuperat tots els textos de la Senyoreta Titat de totes les gires.

Té molt de mèrit portar 40 anys al peu del canó?

T.P: Porto a l’esquena la data de caducitat. Grock es va retirar als 75. Em queden 9 anys i dos mesos. L’opció de fer-me pallasso, en un moment que era com dir que volies ser astronauta, m’ha donat una qualitat de vida de la qual em sento molt content i privilegiat. M’he dedicat a fer el que m’agrada. Tinc la sensació que no he treballat, que no vol dir que no hagi suat i pencat moltes hores, però no m’he venut mai a coses que no em vinguessin de gust. M’ha permès compartir la vida de molt a prop amb la gent estimada. I ara, la pluja, el vent o la lluna formen part de la meva vida quotidiana. Per a mi és més important saber si farà vent o no, que si puja o baixa l’IBEX 35. I això em dóna molta alegria espiritual.

“Estem confeccionant un equip de gent jove. Volem que el Circ Cric continuï”

 

Les activitats amb les escoles és de les millors coses que heu fet?

M.T: Han passat més de 200.000 nens per aquí i molts se’n recorden tota la vida. Molts nens d’escoles de barris perifèrics no surten mai i venen a la natura i l’espectacle els toca. Potser és del que s’ha parlat menys, però és de les coses que més satisfets estem. Els espectacles del públic en general no deixen de tenir aquest component de què diran. Encara que nosaltres no depenguem d’aquestes coses, un mal comentari sempre afecta una mica. En canvi, les escoles no tenen aquesta transcendència. Si tens 500 nens i no fas un espectacle que crida l’atenció i els té enganxats, allò s’ensorra.

T.P: I l’alegria que dona a la vida el poder estar en contacte amb aquests nens! Hi ha un problema greu a la societat, l’adultcència. Aquesta pandèmia ha deixat ben clar que pots anar a passejar amb el teu gos, però el nen no en té necessitat. La gent que pensa això són els agelastas.

L’empenta que tenia en Tortell l’any 1981 encara la té?

T.P: Sí, home… continuo tenint energia i bastanta mala llet. La meva feina m’ha donat la possibilitat de poder-me mantenir en una franja preadolescent, amb la qual cosa la pobre Montse pateix molt…

M.T: Ell sempre que ha vist una cosa clara hi ha anat de cap i això té els seus inconvenients, però també té la seva part positiva, perquè en els temps difícils, d’arruïnar-te, sempre ha trobat menjar per a tothom. Tots som necessaris, però moltes vegades ell ha anat al capdavant.

T.P: Abans, la cultura necessitava talent i esforç i ara es fa amb pasta i només incentiva el consum i la cultura de la tele. Quan actues pels adults no tenen la resposta. Quan actues per a la canalla i fas una provocació que pugui estar compensada amb una reacció, com a l’entrada del Micro, realment teixeixes un llenguatge i a més fins i tot creixes humanament. Amb els adults, això no passa. Els adults són nens que s’han tornat mentiders i han perdut la capacitat de l’emoció, la intel·ligència natural i animal, en definitiva, que és la que tenim tots quan naixem. Per culpa de perdre-la, morim sense haver gaudit de la vida. Amén.

(Article publicat al número 67 de la revista de circ Zirkòlika)

Imatge obertura. Poltrona i Trias durant la poètica entrada del clavell presentada al Teatre lliure l’any 2009. Foto: Ros Ribas.