Las al jaç

Viure sol però connectat amb altres pot ser una fórmula plausible. Sol i desconnectat és més problemàtic, perquè una existència que ningú no observa s’assembla a la inexistència.

A les pel·lícules, la vida d’un individu abandonat (apartament despentinat a Manhattan, passejades sota la pluja, whiskys a la barra d’un bar) pot resultar atractiva, però això és perquè el protagonista viu en un aparador: la seva existència té sentit perquè la platea l’observa. Nosaltres, si ens sentim abandonats, també podem vagarejar pel carrer amb aire rebel i barba de dos dies però, sense espectadors, no té tanta gràcia.

En la nostra cultura, la vida dels humans s’ha concebut com una actuació per a un subjecte extern. Ho veiem a l’art egipci i també a la literatura grega, on els homes són sempre en un escenari, observats pels déus. En el món cristià, l’home ha viscut dos mil anys sota l’ull del Creador.

Amb el Creador en declivi, han calgut alternatives. En una vella història de Paul Auster, un detectiu és contractat perquè espiï un home i enviï un informe setmanal sobre les seves activitats. El detectiu vigila l’home dia i nit des d’una finestra situada davant del seu pis. L’home no fa res d’especial: passa la major part del temps assegut a la sala, llegint, menjant, mirant la TV. El detectiu comença a sospitar que qui l’ha contractat és l’individu a qui espia: un home n’ha contractat un altre perquè s’instal·li al pis de l’altra banda del carrer i l’observi.

Avui les galeries d’art exposen fotografies dels artistes en la intimitat i ja no cal contractar espies: milions de persones transmeten la seva vida per internet. Perquè qualsevol criatura de tres anys sap que fer una cabriola no té interès si la mare no et mira.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!