Las al jaç

Aquesta tarda, davant la TV, m’he quedat badant en un canal on un juralotodo mostrava el funcionament d’un estri que converteix en daus tot allò que arreplega: cogombre, pebrot, patata, pastanaga… En un moment donat, ha dit que aquell giny era ideal per a tallar ceba sense plorar, i aquest comentari banal m’ha transportat de cop a la casa del carrer Sant Miquel de Ciutadella. Hi he vist l’Eduard, a la cuina, tallant ceba per al sofregit dels macarrons amb els ulls protegits per unes ulleres de bus (tub inclòs). Sobtadament, ara que fa quatre anys que és mort, he sentit com mai que l’enyoro, que ja no puc passar més sense quedar un dia per dinar i parlar. Necessito urgentment una transfusió de l’energia, la intel·ligència i el parlar singular d’aquell grac internacional. (CONTINUA…)

Un dia em va proposar d’anar a Ciutadella l’endemà. Era al juliol i li vaig dir que no trobaríem bitllets d’avió. “No siguis tan metonímic”, em va respondre. Vaig mirar de no ser-ho tant, i vam trobar bitllets. Passats els anys, ara sé que aquells estius a Menorca són el meu paradís perdut; que mentre visqui evocaré la dolça xerrera de les veïnes que “feien pestells”, les excursions al Pilar amb la seva barqueta Tèquina, els vespres daurats a la sorra o aquell bany al safareig, seguit del sopar a l’hortal, a les fosques, per veure bé la nit.

Fora del temps de vacances a l’illa, l’Eduard, si no era a Nova York, Bogotà o Sebastòpol, corria sempre pel carrer Gran, pel carrer d’Astúries, per la plaça Rius i Taulet. Per a ell, el territori era l’element definidor; ser fill de Gràcia era un punt de referència bàsic. Ser grac, que deia ell.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!