Las al jaç

Els diaris d’avui es fan ressò d’un fet que hauria de ser normal però és insòlit: s’ha fet una reunió en la qual han participat els responsables d’infrastructures dels governs de Catalunya i del País Valencià, encapçalats pels dos consellers respectius. La reunió ha estat organitzada per l’Institut d’Economia Ignasi Vilallonga, darrera del qual hi ha l’impuls –és obvi dir-ho– d’Eliseu Climent.

La figura de Climent té defensors i detractors aferrissats. Jo formo part dels qui el defensen. És cert que és una figura complexa, amb llums i ombres, i que la seva acció no sempre dóna resultats positius. Però en aquest país de llepafils, de mestres tites i d’estira-cordetes, jo sento una admiració profunda pels homes d’acció, per les persones que fan coses concretes. Potser és perquè sempre admirem allò que no tenim, i jo no sóc precisament un home d’acció sinó un entusiasta de l’horitzontalitat.

Tots els catalanòfons nedem contracorrent, però els del País Valencià neden contracorrent i amb plom a la cintura. Jo admiro la passió amb què Climent s’entesta, des de València, a lluitar per un objectius tan complicats com la supervivència de la nostra llengua i la cohesió dels territoris del nostre domini lingüístic.

Que l’Eliseu ha comès errors? Que fa coses mal fetes? Probablement. Però n’anem tan mancats, de gent que construeixi realitats tangibles! Algú que ha estat capaç de, per exemple, fer realitat un projecte tan increïble com el nou edifici Octubre de la ciutat de València mereix tots els honors. Jo, almenys, el felicito de tot cor i l’encoratjo a seguir colpejant el mur.