En Romuald treballa de conductor de metro. Passa vuit hores diàries sota terra, d’estació en estació a través de túnels negres, entaforat a la seva cabina, amunt i avall per la línia 3, de Zona Universitària a Trinitat Nova i de Trinitat Nova a Zona Universitària. Diu que si algú li oferís la possibilitat de prémer un botó i saltar-se aquelles vuit hores, ho faria. És veritat que amb això deixaria de viure vuit hores cada dia, però sosté que el temps que passa dins la cabina no té substància i que, a més, no cal exagerar la importància de saltar-se trossos de vida. Al capdavall, si un diumenge allarga el son i aconsegueix despertar-se dues hores més tard de l’habitual, no li reca pas l’estona que “s’ha perdut”.
En Romuald fa vint-i-cinc anys que treballa i, com que és solter, ha pogut fer un racó. Calcula que amb els diners que té estalviats podria viure deu anys, o sigui la meitat dels vint anys que li falten per a jubilar-se. No serien deu anys de gran vida (res de viatges ni restaurants ni roba bona) però podria subsistir i fins i tot anar pagant la cotització de la seguretat social per a cobrar la jubilació arribat el moment.
Feta l’aposta, mentre la bola s’ho rumia, l’home té un moment de feblesa: si surt vermell, què farà tot el sant dia sol a casa? No seria millor deixar les coses com estan? Però no cal capficar-s’hi. Ha sortit negre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!